De tots els membres de la família reial espanyola el que sens dubte desperta més commiseració és la reina Sofía. Traïda mil-i-una vegades pel seu dissolut marit, suportant amb estoicisme la cornucòpia immensa com si fos una creu íntima, fins i tot la seva imatge va servir com a reclam d’un anunci de l’agència de contactes extramatrimonials Ashley Madison.
L’últim escarni a que l’ha sotmès Juan Carlos ha estat el de d’obsequiar una luxosa mansió propietat de Patrimonio Nacional–reformada i pagada amb fons públics- en una discreta zona de El Pardo, molt a prop del palau de La Zarzuela, a la seva nova amant: la princesa Corinna zu Sayn-Wittgenstein.
Tanmateix Sofía gairebé no ha vist aital intrusa perquè, com sosté el periodista Isidre Cunill, ja fa anys que passa més temps en el seu apartament del centre de Londres que no pas a Madrid. Allà pot viure més lliurament a cos de reina, gastant a exportes els diners dels contribuents en les botigues i restaurants més exclusius de la capital britànica.
No és estrany que aquesta dona hagi optat per aixecar el vol, malgrat que els poders fàctics de l’estat vulguin ocultar la realitat i seguir recreant la farsa d’una família feliç i unida. Com ha escrit Pilar Eyre: “La reina es una mujer engañada y con una vida conyugal que ha sido una auténtica tragedia”. A més, no té on agafar-se. De les seves filles, Elena i Cristina, una no té gaire llums i l’altra ha hagut de fugir a Suïssa per eludir el setge de la justícia. El gendre, Iñaki Urdangarín, cada dia sembla menys presumpte i més delinqüent. Exactament igual que Cristina de Borbó. D’altra banda, l’exgendre, Jaime de Marichalar, després d’estar casat amb l’Elena, es va tornar homosexual i ha decidit sortir de l’armari: ara es deixa veure acaramel·lat amb un jove mancebo cubà. I last but not least el fill i hereu, Felipe, un xitxarel·lo feble de caràcter, ha acabat convertit en un titella en mans de la periodista Letizia Ortiz, que el fa anar per on vol.
“La reina ha relliscat” és el títol d’un cèlebre vodevil musical del mestre Josep M. Torrens i llibret d’Alfons Roure, estrenat a Barcelona el 1932, que sembla que hagi estat escrit per a Sofía de Grècia. Perquè la reina, a pesar que la premsa del règim borbònic sempre ha estat condescendent amb ella, no ha parat de cometre relliscades. Per exemple, del polèmic i avariciós duc de Palma-Arena va arribar a dir que era “un hombre bueno, bueno, bueno, ¡buenísimo! Tiene un gran fondo espiritual y moral”. De la seva nora, Letizia, va assegurar que “es inteligente, viva, dinámica, divertida, entusiasta, atenta, sensitiva, fina y honrada. Me asombra ver lo exigente que es consigo misma”. Però el cert és que la princesa d’Astúries cada vegada dóna més símptomes d’un comportament inestable i ridícul, mostrant la seva mala educació en públic sense cap recança.
Bé, ja veiem que la reineta no n’encerta ni una. Com quan va anar a visitar un centre de recerca i va preguntar als paleontòlegs si podrien clonar els dinosaures com a Jurassic Park. Podríem posar més casos d’aquesta profunditat mental de la dona del Borbó però tampoc és qüestió de fer llenya d’un ésser amb aquestes limitacions. Em remetré només a la recomanació que li va fer Jaime Peñafiel: “Pero Majestad, ¿cómo puede decir tan real tonteria? Que Dios le conserve la ingenuidad pero no se la incremente a riesgo de caer en la subnormalidad”.
Quan Juan Carlos va ser coronat, es va posar en marxa una operació de maquillatge per fer veure que aquell que havia estat hereu, apologista i còmplice del dictador Franco –recordem que el Borbó, mentre va ser Príncipe de España, mai va criticar les atrocitats de la dictadura- era un gran estadista internacional i defensor de la democràcia a l’estil d’un Churchill o un De Gaulle. Ja veiem que tota aquesta farsa s’ha revelat inútil i gairebé quaranta anys després, Juan Carlos de Borbón se’ns ha revelat com el que sempre ha estat, un vividor i un penques.
Amb Sofía es va iniciar una tàctica semblant, fent veure que era la veu de l’amor marital i la reflexió brillant que ajudaven al rei en la seva àrdua tasca de govern, talment com una Eva Perón o una Jacqueline Kennedy. Després també hem sabut que tot això era un muntatge i que darrera aquella relació no hi havia ni passió ni intel·ligència. Per dir-ho d’una manera suau, el psiquisme de Sofía sempre ha estat més proper al de la seva filla Elena que al d’Elisabet II. ¿Mai ningú s’ha preguntat el perquè la reina no té cap títol d’estudis superiors? Els graus acadèmics que ostenta són tots honorífics. ¿O com és que després tant de temps a Espanya, Sofía encara no és capaç de parlar bé l’espanyol? I ja no diguem la impossibilitat que té de comprendre cap de les lenguas regionales de l’estat…
El recent 75è aniversari de la reina espanyola ha coincidit de ple amb el procés sobiranista a Catalunya. No deixa de ser curiós que els defensors de l’anomenada “tercera via” –els que volen que alguna punyeta canviï per a que tot segueixi igual- són els que sempre han fet la gara-gara als borbons. Els Lara, Cusí, Godó, Fainé, Bonet, Duran, Carol, Puigvert, etc. han esdevingut els agònics defensors d’una monarquia de sarsuela, corrupta i decadent, que esperem ben aviat foragitada de Catalunya, i de la qual Sofía serà potser el record més amable però també el més sapastre.
La reineta ha relliscat
fent entrega del seu cor,
que en penyora l’ha guardat,
cobdiciós, el seductor.
