La sobirania és dins dels sobres

La resposta dels poders polítics davant de  la crisi ha evidenciat llur submissió al poder econòmic. S'han prioritzat els interessos de l'oligarquia als del benestar de la ciutadania. Els exemples són múltiples i transversals:  des dels desnonaments i la negació de la dació en pagament en favor de la banca a la privatització de la sanitat en benefici de les mútues, tot passant per les taxes judicials en pro dels més poderosos o la  privatització  encoberta de la costa per afavorir  les constructores.
Aquesta dinàmica comporta un procés de precarització i dualització social i d'empobriment generalitzat que posa en risc de desaparició  la mateixa classe mitjana. De fet, anem involucionant cap a una societat de rics i pobres, en la qual uns són els amos, els terratinents de la riquesa, els “senyors” de tota la vida i, els altres, els “esclaus”. Ens intenten fer veure que aquesta precarització i empobriment generalitzat farà que  la nostra economia sigui més competitiva i així es podrà  superar la crisi. De fet, existeix, d'entrada una prostitució del llenguatge. El terme “economia competitiva”    és un eufemisme amb què  referir-se a una economia de cost laboral i social baix que pugui “competir” amb països industrialitzatas com la Xina. Aquesta competitivitat “low cost”  no és, doncs, transitòria, sinó estructural, la qual cosa significa que, en tot cas, podrem sortir de la crisi en termes de generació d'ocupació, però no pas en termes de benestar.  Es a dir, que si tenim feina serà amb un salari de misèria.  
Els anys daurats de la dècada dels 90 del  segle passat, viscuts gràcies a la privatització de les gallines d'ous d'or de les empreses públiques i  a la venda especulativa del sòl públic no tornaran. La societat serà majoritàriament més pobra, mentre una oligarquia  serà més rica i  poderosa. Aquesta és solució  que ens ofereixen -de manera tramposa i opaca- des del neoliberalisme, des del model  ‘neocon’ que se'ns imposa.
Qui denuncia que la crisi no és transitòria sinó permanent, que les polítiques que s'estan fent no són conjunturals, sinó que suposen un canvi de model són tractats d'apocalíptics per part dels economistes gurús, sacerdots de la catàstrofe. De la mateixa manera, són els mateixos que  estigmatitzaren  els qui preveien l'esclat de la bombolla immobiliària. Són els mateixos que tenen com a instrument cabdal el bipartidisme i els mitjans de comunicació bipartidistes.
Amb tants  d'altaveus comprats,  no s'impedeix que la població escolti les veus d'urgència i necessària alerta. Com pot ser que un govern permeti l'empobriment generalitzat de la població? La resposta rau en els sobres i en els ben remunerats càrrecs que ocupen els governants en l'empresa privada quan deixen d'exercir com a càrrecs públics.  
El govern  no actua en benefici dels ciutadans i de les ciutadanes, sinó per al benefici personal al dictat o en connivència amb l'oligarquia econòmica. En definitiva, pesen més els sobres amb diners que no pas els que contenen vots.