La simplicitat de les coses (2) Ideologia i política

A força de repetides una mentida no esdevé veritat, per molt que Goebbels i els mercats s‘entestin. Per molt que ens vulguin vendre que hi ha el què hi ha i que no pot haver-hi una altra cosa, la història i el present ens demostren tot el contrari. Així, hom no coneix un sol cas al llarg de la història en què els pobles i els seus governants només tinguessin una opció, la qual cosa no vol dir que la què prenguessin no fóra, en aquell moment, la més assenyada. Igualment, si mirem al nostre voltant, no tots els països enfronten la crisi amb les mateixes armes.
Aquesta reflexió treu cap a aquesta voluntat, més o menys explícita, de desvincular política i ideologia. Així, en moments com els presents,  a l’Estat espanyol se’ns repeteix insistentment que es fa l’únic que es pot fer, i un president de Govern, no sabem per cert per quant temps continuarà sent-ne, afirma aplicar mesures en les què no creu i contràries al què havia promès a les eleccions, perquè no pot fer una altra cosa.
Si no fos per la gravetat del moment seria per riure. Si no fos pels milions de persones a l’atur, les retallades en sanitat, la disminució dels recursos per a l’ensenyament, la gent formada que ha de marxar a l’emigració posant la seva formació, pagada per tots nosaltres, al servei d’altres societat…si no fora per tot això, els ben juro que m`ho prendria com una broma de mal gust.
L’acció política qualsevol govern: espanyol,  català,  francès o mandinga, sempre té, al seu darrere una ideologia. Hi ha un model de societat en el que creus, pel que consideres que val la pena esmerçar temps i energia intentant convèncer als ciutadans de la bondat de la societat que els proposes i pel qual obtens un nombre de vots. La ideologia, és a dir, el model de societat amb les seves normes de convivència, les relacions entre les persones, el tipus de sanitat, d’escola, els majors o menors drets social, l’articulació del territori…és consubstancial a l’acció política. No es pot entendre una sense l’altra, i qualsevol de totes dues quedaria orfe o coixa; en plata, serien impensables.
Fins i tot en una Dictadura els governants estableixen una o altra política en funció de supòsits ideològics, i a la què vam patir quaranta anys van passar dels blaus, als catòlics i als tecnòcrates, entre d’altres caracteritzacions dels ministres del dictador.
I en aquest moment, necessitem fer més  evident que mai que rere qualsevol política, qualsevol, hi ha necessàriament i inevitable, una ideologia que la sosté. Perquè qualsevol canvi, sigui de marc territorial sigui de model social, precisa  de la constatació per part del ciutadà que res no és fatal, que tot és producte dels homes i la seva voluntat.