La simplicitat de les coses (1) La síndrome de la dona maltractada

Vivim temps que ens volen vendre com a confusos. De tant escriure i catequitzar sobre mons polièdrics, realitats complexes o variables infinites, l’espectador, és a dir, el ciutadà a peu de carrer, acaba per no saber on té la mà dreta. Per aquesta raó és tant necessari ser radicalment clar  en les anàlisis, que no vol dir ser ni groller, ni extremista.  
Parlem del dret a decidir. Per exemple. On és en realitat la complexitat del problema?
El segle vint que acabem de deixar enrere ens ha proporcionat diverses síndromes que serien aplicables a molts col·lectius en l’actualitat. Des de la coneguda síndrome d’Estocolm, a la síndrome de la dona maltractada o a la síndrome de Manthausen. En tots tres casos, la víctima acaba per  esdevenir còmplice, involuntari,  del victimari.
Així, hi ha un corrent d’opinió que postula que el nostre  dret  a decidir  ha de ser exercit de manera legal, amb un referèndum pactat amb l’estat espanyol. La qual cosa vol dir, en llenguatge de carrer, i que ningú se senti ofès per la metàfora, que hem de demanar permís al maltractador, nosaltres dones maltractades, perquè ens deixi decidir si volem divorciar-nos  o no. Vaja, allò de la dona maltractada que encara creu que pot enraonar amb el maltractador. En tot cas, l’experiència ens diu que davant una situació com aquesta hauríem de cercar aixopluc en un tercer que ens protegís si més no  en un primer moment.
El problema del dret a decidir rau no en el permís, que no ens donaran, sinó en el subjecte que el posseeix. Un cop el nostre parlament ha decidit parlar del poble català com a subjecte de sobirania, la resta són ximpleries, o, si molt  m’apuren,  excuses de mal pagador. Ja és passat el moment en què els catalans, els ciutadans d’aquest país,  haguem  de demanar permís per ser-hi. Hi som. I no és necessari que qui fins ara ens les ha fet passar magres ens autoritzi. I dit això, i com que hi som, tant és la fórmula emprada per decidir el futur, i tant és el futur que decidim. En contra del Tribunal Constitucional i de tots els politòlegs que neguen el nostre dret, jo els diria, com va fer Rovira i Virgili:
“¿Por qué hemos de debatir interminablemente  si constituye Cataluña una nación, una región o un provincia?(…) Y si ya no estuviera en la historia, en la tierra, en la sangre, en la doctrina, estaría en nuestra voluntad.Que  éste es, en último término,  el título jurídico de la libertad de los pueblos: la nacionalidad por la voluntad.”
I tot el que triguem en exercir el nostre dret  implica  romandre al cau  de la dissort, encara emmanillats i afegint un blau per dia que passa al nostre castigat cos.