Aquest temps que ens ha tocat viure és un temps en què ens ha correspost haver de tenir un govern que, a part de no resoldre els problemes que tenim plantejats, es dedica a esborrar i negar les empremtes i les proves de la nostra identitat com a poble. Un govern que es puja el sou en plena crisi i es dedica a llevar serveis bàsics dels centres sanitaris, un govern que deixa morir persones dependents abans de concedir-los l’ajuda corresponent, un govern que crea conflictes a l’educació i no ajuda a resoldre els vertaders problemes de l’escola. Un govern que sí té doblers per donar suport a grupuscles que es dediquen a falsificar la història, fent pseudohistòria, i a intentar fer de lingüistes, quan no arriben ni a pseudolingüistes. En aquest temps tan convuls, si obrim els finestrals entra aire purificador i aclaridor. Aquest ha estat el cas, en conèixer l’existència d’un savi, que va viure i ha mort fa uns dies a València, als 93 anys, Pere Maria Orts i Bosch, gràcies a un reportatge de Víctor Maceda a la revista El Temps núm. 1603, del 3 de març de 2015, titulat Adéu al gran erudit, al gran mecenes.
Pere Maria Orts i Bosch va ser escriptor, historiador, heraldista i bàsicament, investigador. No pot ser qualificat com a persona que no simpatitzava amb la dreta valenciana, ja que va ser acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i va ser guardonat pel Govern del PP valencià amb l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana, el 2006. Aquesta persona que va manifestar que desitjava ser recordat com una bona persona va tenir una gran dedicació a la investigació històrica. El 1979 va publicar el llibre Història de la Senyera al País Valencià, on apareix el que diu el títol d’aquest escrit i d’altres afirmacions com les següents:
“No és fàcil que entre les nacionalitats de l’Estat espanyol hom puga trobar-ne cap altra que, com la del País Valencià, tinga una bandera, senyera, estendard –o com vulga denominar-se- tan documentada, amb tanta certesa de quina ha estat, quina ha de ser i és. Fins i tot els qui la varen tenir abans que nosaltres, Aragó, Catalunya i Mallorca, difícilment tindran un tan inesborrable seguit de papers escrits, d’iconografia, de clamor popular, sobre aquest constant i gloriós flamejar d’or i gules pels solcs de llur història més particular i pròpia…”
Quan afirma que el País Valencià no hi pot renunciar, a la senyera, escriu: “Lluny es troba el Retaule de Sant Jordi, però el valencià que visitarà el Museu Victòria i Albert, a Londres, i en veurà la taula central, la de la Batalla del Puig, sentirà una vergonya immensa, la d’aquell que refusa els seus pares, renega dels seus cognoms i sent el buit de no saber quina és la seua pàtria ni on està la casa en què va néixer.”
Segons llegim al reportatge citat, la mateixa revista El Temps li va publicar una entrevista el 1994, i quan li demanen sobre la conquesta de Mallorca i del País Valencià, contestava així:
“Mallorca era més menuda i va ser poblada només amb catalans. I després ha tingut l’avantatge de la insularitat. Si el Regne de València haguera estat insular, la immigració no hauria estat constant i la personalitat catalana hauria quallat més.”
El llegat que ens deixa aquest estudiós de la nostra història és el d’un erudit, el d’un científic, el d’una bona persona, que deixa en ridícul un govern tan ignorant com el que tenim que pretén potenciar personatges que inventin una nova història i una nova identitat. Fan pena perquè ni tan sols saben que la veritat sempre sura.
