El passat diumenge va tancar les portes el 25è Saló Internacional del Còmic de Barcelona, la cita anual de tots els afeccionats del còmic de l’estat espanyol. A tots aquells que no us agrada el còmic o desconeixeu la producció actual d’aquest gènere, us pot sobtar l’extraordinari poder de convocatòria que té aquest esdeveniment. Les cues que es formen a les entrades són tan llargues que em fan sentir nostàlgia de les que es feien al petit cinema Mundial de Granollers, les tardes de diumenge de la meva infantesa. Eren unes cues gens menyspreables, ja que aquest era un dels pocs cinemes que hi havia en tota la comarca del Vallès Oriental. Malauradament aquest petit cinema ja no existeix. Amb les portes i finestres tapiades amb maons per evitar-ne una possible ocupació, és la viva imatge de la mort.
Per contra, el còmic és ben viu, tot i la llarga agonia pel desert que ha viscut el sector durant la dècada dels noranta. Les mostres de vitalitat són evidents: una variada i extensa producció, la repercussió en els mitjans, la creació del Premio Nacional de Cómic, la constant aparició de nous segells editorials… però sobretot allò que és veritablement important, l’acceptació per part del públic.
Enguany un autor català, Max, ha estat el gran protagonista del Saló en fer-se amb tots els premis que s’hi atorguen als quals estava nominat. L’obra Bardín, el Superrealista ha guanyat els premis a la millor obra, millor guió i millor dibuix, reconeixements que no li són aliens, perquè en la seva llarga trajectòria com a dibuixant de còmics i il·lustrador, Max ha estat molt guardonat.
Bardín, el Superrealista demostra que el còmic és un gènere que pot aconseguir fites d’extraordinària qualitat, tractant temes que molt sovint creiem que només són abordables per la literatura, la pintura o el cinema. Moltes són les obres que manifesten una clara voluntat de recerca experimental com ara Maldiciones de Kevin Huizenga, un compromís ètic i moral per part de l’autor, pensem en Palestina del Joe Sacco, o una molt elaborada narrativitat com Maus d’Art Spiegelman.
Espero que les llargues cues davant les portes del Saló del Còmic durin molts anys i si pot ser encara siguin més llargues. No voldria veure les llibreries especialitzades tapades amb maons, perquè tindria el mateix sentiment de pèrdua i tristesa que experimento en passar per davant del petit cinema del meu poble, una infinita nostàlgia per les estones passades que no tornaran.
