Us reprodueixo l’article aparegut el desembre del 2010 al número 612 de la publicació mensual Serra d’Or
Després d’haver trobat el coratge necessari per a tastar els fruits de l’arbre de la ciència i satisfeta per aquell sabor que l’eleva fins a la divinitat, Eva torna al costat d’Adam. És conscient, però, que mai ha estat tan lluny d’ell. Sap que ha transgredit la llei del Senyor i que, tal vegada, haurà de pagar un preu molt alt per l’excels premi que encara paladeja. El cor d’Eva batega amb la força d’un ésser celestial i la seva mirada s’ha fet clarivident, tan valenta i sàvia com angoixada i mortal; en canvi, Adam continua sent tan sols un home, tan covard i ignorant com eternament feliç. Ella intueix que res tornarà a ser com abans, però encara l’estima i no el vol perdre. De fet, l’estima tant que per amor està disposada a arrossegar-lo amb ella en un únic destí. Necessita seduir aquell home temorós de Déu i, per tant, els seus encants hauran de ser més poderosos que la omnipotència del Senyor. La perdició d’Adam serà l’amor i no pas la luxúria. Eva s’ho juga tot en una sola carta i desplega totes les seves habilitats.
Comença l’espectacle i, en el novè llibre del seu Paradís perdut, John Milton hi posa veu: “(…) [He trobat] allò que especialment per tu cercava i que sense tu menyspreo. Perquè tan sols trobo gaudi en el goig en què tu participes; i em resulta enutjós i fins i tot odiós, si tu no el comparteixes. Per tant, tasta tu també aquesta fruita, perquè un mateix destí pugui unir-nos, en la mateixa felicitat i en un únic amor”. I, per evitar qualsevol símptoma de resistència d’Adam, Eva l’amenaça subtilment amb la més terrible de les pors per a un enamorat, la solitud: “[…]si no és que, si renuncies a assaborir-la, quedem separats per un diferent estatus; i, per a mi, sigui massa tard renunciar a la deïtat per tu. Esperem que el destí no ho vulgui permetre”.
No és estrany que el Romanticisme considerés Milton com un dels clàssics de la literatura universal al mateix nivell que Shakespeare.
