Us reprodueixo l'article publicat per l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta el proppassat mes de gener.
Al llarg de la història, la sal ha estat moneda de canvi, objecte de tributs i motiu de revoltes. Des d’antic, s’ha usat en diversos actes litúrgics; i, conjuntament amb el pa, és símbol d’hospitalitat. D’aquí expressions com ara “la sal de la vida” o “l’or blanc”; i mots com “salari”, que era la retribució percebuda (salarium argentum) per soldats i oficials romans.
El 12 de març de 1930, Mahatma Gandhi i setanta-vuit persones més, emprenen La Marxa de la Sal des d’Ahmedabad, a l’oest de l’Índia, en direcció a la costanera ciutat de Dandi, a la Mar Aràbiga. Durant els aproximadament tres-cents vuitanta-vuit quilòmetres, s’hi van sumant fins a cent mil individus. Arribats a destí el següent 7 d’abril, Mahatma Gandhi pren un grapat de sal. El desplaçament a peu ha suposat la major contestació pacífica de la població índia a l’imperi Britànic per la seva negativa a reconsiderar l’impost de la sal, segons el qual, se li aplica un altíssim gravamen que equival a tres dies sencers de jornal d’un camperol indi. A banda, la disposició estipula el monopoli absolut de la metròpoli i n’il·legalitza la tinença del producte no comprat a la Gran Bretanya.
De la mateixa manera, entre el 1667 i el 1675, a la Catalunya Nord, molts catalans van protagonitzar un aixecament armat contra l’impost de la sal establert el 1661 per Lluís XIV. La disposició del monarca francès contravenia les constitucions catalanes, tot just dos anys després de la signatura del tractat dels Pirineus (1659). De fet, la mateixa incorporació dels comtats del Rosselló i la Cerdanya a la Corona francesa era anticonstitucional. Doncs, hauríem de tenir ben present que les comarques del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i l’Alta Cerdanya estaven indissolublement unides a la resta del Principat des de mitjan segle XIV, quan les Corts havien avalat, a través d’una constitució, la reincorporació del Regne de Mallorca (amb les Illes i les comarques de la Catalunya Nord). I d’aquesta manera Pere el Cerimoniós corregia el testament de Jaume I, que algunes dècades abans havia dividit les terres catalanes entre dos dels seus fills.
I, precisament, des de la seva reincorporació al Principat de Catalunya a mitjan segle XIV, els catalans del nord havien passat a beneficiar-se de l’exempció de la gabella de la sal, de la que ja gaudien els catalans de la resta del Principat des de les Corts de 1283, en temps de Pere el Gran. En concret, per tal d’obtenir el suport dels seus súbdits per a la conquesta de Sicília, aquest sobirà els havia eximit de l’elevat pagament que representava l’impost sobre la sal. En definitiva, doncs, els catalans eren –molt probablement– els únics europeus que no pagaven aquest tribut. I, fins a la segona meitat del segle XVII i principis del segle XVIII, Catalunya va disposar de les estructures estatals que garantien aquest “privilegi”. En altres paraules, la catalanitat era –també– una qüestió legal i jurídica que, òbviament –entre molts altres aspectes– regulava qüestions econòmiques i socials. Ser català, doncs, implicava un seguit de drets polítics, econòmics i socials que van ser anihilats pels exèrcits francès i espanyol.
Mentre Catalunya no recuperi les estructures estatals, la catalanitat quedarà massa reduïda en l’estricte àmbit de la identitat. I, des del segle XIII ençà, els catalans sabem –o hauríem de saber– que la catalanitat no és una qüestió lingüística –o almenys exclusivament lingüística–, sinó un projecte de futur que paga la pena de ser viscut. I, potser, en aquest sentit, els sobiranistes som la sal de la nostra terra. I, parafrasejant Jesús de Natzaret, ens hauríem de preguntar què passaria si nosaltres perdéssim la nostra essència. Doncs, «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi. Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar un poble posat dalt d’una muntanya, i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots els qui són a la casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent (…)». (Mt 5, 13-16)
