Amb la qüestió de la revolta tibetana la majoria de catalans es troben amb un curiós dilema que els fa callar en un silenci cridaner. D’una banda l’antiamericanisme pueril que els ha inoculat el fals progressisme espanyol del PSOE els obliga a mirar cap a una altra banda pel que fa als xinesos, i de l’altra senten un lògic sentiment de solidaritat per la causa del poble tibetà pel paral·lelisme que té amb el poble català. El catalanet, doncs, es troba en un estira-i-arronsa de resolució impossible i expressat en la forma de silenci hipòcrita que tant el caracteritza. Un mutisme que, per cert, va trencar el febrer del 2003 per omplir a vessar el passeig de Gràcia, el mateix espai que recentment va deixar buit per a la nova manifestació contra la mateixa guerra de l’Iraq. Perquè és clar, ara no cal derrotar el dolent de la pel·lícula perquè ja manen els bons i, per tant, ara als morts de l’Iraq se’ls emporta el dimoni mentre que abans, durant el mandat del PP, se’ls enduia l’àngel de la guarda, ves per on.
I mentrestant, per acabar-ho d’adobar observo que encara és hora que senti parlar català a cap tibetà de la comunitat catalana, cosa en principi curiosa en un poble, el del Tibet, que reclama drets humans, però que ben mirat no ho és tant quan t’adones que no enganyen quan demanen aquests drets fonamentals per al seu poble, perquè aquí el possessiu no és gratuït i significa estrictament el que significa. És divertit veure com per exemple el babau espanyolista –sense saber-ho– Josep Cuní entrevista a TV3 un membre d’aquesta comunitat en espanyol, i sobretot la ridícula cura que hi posa per pronunciar aquesta llengua amb correcció castissa, perquè, és clar, com tot bon "universalista" creu que no es pot permetre fer justament el ridícul davant d’un altre home de món com el tibetà de torn. I mentrestant, la gent de la Catalunya Nord, que té la mala ocurrència de no saber espanyol, s’hi ha de posar fulles i ha de canviar de canal. És clar que a això a la direcció de TV3 l’importa un rave, perquè el que consideren que cal espanyolitzar és Catalunya i no l’Estat francès, i encara menys quatre gats que tenen l’excentricitat de parlar català allà on no els correspon i que, a sobre, demostren la seva ignorància i ingratitud en no voler aprofitar l’oportunitat que generosament se’ls brinda d’aprendre espanyol, fixa’t quins torracollons.
Però res, parlin el que parlin a TV3, als catalans ja els està bé, i si és així no és per permissivitat sinó per ignorància, cosa encara més greu. Simplement ni s’adonen en quina llengua parla "la teva" –que representa que és la seva– atès que de mica en mica, amb tants segles de llei de l’embut, l’espanyol ha quedat interioritzat en el seu inconscient com una llengua també natural de casa –a l’últim, encara serà veritat que los catalanes lo quieren todo. Perquè el nostre poble se n’adonés, el convidat tibetà hauria de parlar en la seva llengua. Però fins i tot així, sense entendre’n un borrall i sense traducció amb subtítols, el catalanet, assenyat com és, ho trobaria meravellós, perquè no hem de ser provincians, ens hem d’obrir al món i daixonses i dallonses. En fi.
Cal reconèixer, però, el surrealisme, el punt divertit de tot plegat que fa que, com que a aquest pas amb aquestes actituds sens dubte nacionalment morirem aviat, almenys ho fem rient. El problema és que només riem uns quants, exactament els mateixos que també plorem. La majoria d’aquest poble, ni riu ni plora, s’arronsa d’espatlles.
