Vermell de vergonya. No pel futbol, és clar, sinó per la seva gestió. La selecció espanyola s’ha intentat vendre com un símbol de cooperació i cohesió territorial, com un representant de la diversitat de l’estat. Aquí sostinc que sí, evidentment, és un reflex inequívoc i bastant exacta del que és (o vol ser) Espanya; però precisament per això, ni em representa, ni m’agrada i, alhora, m’escandalitza en el sentit més democràtic.
Primer, és homogeneïtzadora. Encara que Xavi, Piqué i alguns altres jugadors catalans s’han pogut sortir de lluir la senyera –també perquè tenen prou pes i trajectòria esportiva per discutir el seu criteri- la selecció que es vol pretendre de tots únicament vol mostrar una simbologia: la de l’estat que molts ciutadans rebutgen i amb el qual no es senten identificats. Per tant, vol diluir altres opcions i homogeneïtzar la imatge simbòlica. Tindrà sanció Xavi i companyia? Segurament, i n’era conscient, però s’ho pot permetre…
Segon, la participació no és cooperativa. No és una suma d’identificació i interessos. La qüestió és que simplement no hi ha alternativa: seria un equip cooperatiu si, existint de ple dret les seleccions basca, catalana i galega, els jugador optessin lliurement per jugar en l’equip estatal. Llavors, potser es podria considerar una aposta per la col·laboració mútua. Ara, en tot cas és l’única opció i, a més a més, una opció que evita i penalitza les altres: no voler participar en una selecció espanyola té càstig per la teva carrera esportiva. És, doncs, una imposició.
I tercer, cohesió? Quina cohesió pots tenir on estàs obligat a anar-hi? Quin remei, o hi sóc, o em penalitzen. Tot i així, inevitablement, com es va veure en la imatge de la senyera, hi ha grupets afins per la seva cultura o pel club que comparteixen. Però la suposada cohesió és a nivell personal, de cap manera aquests jugadors representen uns territoris perquè, per començar, nosaltres, els ciutadans d’aquests territoris, no els hem escollit per fer-ho (potser preferiríem el Bojan o l’Oleguer, qui sap?).
Això és el modus operandi de l’Estat. Espanya basa la seva existència en la imposició i la destrucció de les alternatives. Espanya existeix no pel diàleg, la negociació, la comprensió i el reconeixement de la diferència (com podria ser el Regne Unit, per exemple), sinó per la opressió i l’intent de supressió de les particularitats culturals i polítiques. Com la selecció. Per això crec que sí, que realment representa el que és l’Estat, malauradament.