M’havia jurat i perjurat que no tornaria a escriure sobre aquesta collota que juguen a ser els màrtirs de la democràcia justament en un lloc on la democràcia els permet organitzar aquest joc. Però és clar, la seva deriva populista i reaccionaria -un gran amic em diu que es tracta d’una patologia congènita- de parar l’activitat legislativa del Parlament de Catalunya, la institució democràtica per excel·lència de la societat catalana, em fa pensar que sí, que realment es tracta d’un joc que els mateixos de sempre -no el poble- hi estant jugant de fet des de fa molt de temps per justificar i bastir el seu propi moviment, i això companyes i companys, s’ha de denunciar pel bé de la transparència.
El sociòleg Salvador Cardús ho ha manifestat en més d’una ocasió, la idiosincràcia d’aquests nous indignats antisistema que es passegen per les nostres democràcies occidentals, no deixa de ser sinó la d’uns revolucionaris conservadors, és a dir, no actuen pel bé comú sinó que juguen -en nom del bé comú- a posar en escac el sistema perquè les SEVES tesis i reivindicacions estiguin a la palestra de la societat. Una mena de lobbie bonrotllista. Talment com quan els funcionaris es manifesten contra la rebaixa d’un 5% del SEU sou, sent consceints que la població del primer món ha estirat més el braç que la màniga i que per tant les retallades són inevitables amb la finalitat que el país -per tant la col·lectivitat- no s’ensorri. Algú d’aquests funcionaris que tindrà feina de per vida ha pensat algun cop amb els autònoms i els emprenadors? En resum, és el bé individual per sobre del col·lectiu, un fet legítim que d’altra banda l’entenc i el respecto, però és clar, em treu de polleguera quan es fa sota l’aureola del progressisme i la solidaritat.
No vull acabar sense tornar al que exposava al principi sobre la bogeria antidemòcrata que avui s’ha manifestat al Parlament per parar i impedir que els parlamentaris exercitin el seu dret i deure com a servidors del poble. La monstruosa paradoxa d’aquests totalitaris és que s’han instalat en la crítica fàcil i falsa de titllar la ‘classe’ política com a gandula i enganyosa, alhora però els impedeixen que exerceixin la seva feina. Realment això comença a tenir tics de l’Argentina peronista, pobra Catalunya…
La desorientació i el nul realisme en que es mouen aquests il·lustres indignats que fan gala de ser els autèntics demòcrates volent impedir però que les persones triades democràticament puguin exercir les seves idees, encara que siguin properes als mateixos indignats, ha perdut tota credibilitat possible. Entenc la indignació pel fet que la política s’hagi devaluat tan a causa de molts incompetents i corruptes, però no entenc aquesta poca responsabilitat i aquest simplisme alhora de posar-ho tot al mateix sac.
Avui una de les institucions més antigues d’Europa, un exemple de democràcia al món, una manera de ser forjada des de les assamblees de Pau i Treva i els Consells de Cent, ha estat assetjada i insultada.
