“Companys si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure m’he fet soldat…”
Abril 74 – Lluís Llach
Tenim a bona part de l’arc parlamentari constitucionalista al parlament català del tot alterat amb les declaracions fetes temps ençà per Lluís Llach en relació a que un cop aprovada pel Parlament de Catalunya la llei de transitorietat jurídica, els funcionaris que depenen de la Generalitat que no obeeixin les instruccions provinents del govern català s’exposen a sancions.
Les declaracions de Llach en definitiva el que estan posant damunt de la taula és un fet clar i previsible en el camí cap a la independència: hi haurà un moment del procés en el què es produirà un xoc entre la legalitat catalana i l’espanyola. Serà aquell moment en el que davant de les lleis catalanes que donen cobertura al procés català, a l’Estat espanyol només li quedarà el recurs coercitiu per vies jurídiques i legals per fer front a la situació. Serà el moment en el que l’Estat intentarà fer efectiva la seva autoritat i el seu poder mitjançant les eines repressives al seu abast, modulant la resposta a donar en funció al desafiament al que haurà de fer front. Arribat aquest punt el paper que juguin els funcionaris serà important, com ho serà igual d’important el paper que jugui el conjunt de la població, així com els càrrecs electes i les persones amb responsabilitats polítiques.
Fins ara sempre s’ha volgut deixar de banda del procés als funcionaris, diguem-ne que se’ls ha volgut salvaguardar, ves a saber si perquè algú des de la direcció del comandament independentista ha pensat que són la baula feble de l’engranatge juridico-legal del procés. Hi ha qui ha dit que un escenari de confrontació oberta entre la Generalitat i l’Estat i sense la capacitat de garantir per part del govern català els sous dels funcionaris davant de l’ofec econòmic per part de l’Estat i dels requeriments que aquest pot enviar al funcionariat català per a que desobeeixin les ordres d’una més que previsible Generalitat suspesa de les seves funcions, els funcionaris seran els primers a baixar-se del carro del procés. I és en aquest sentit que les declaracions de Lluís Llach prenen forma i sentit, perquè cada cop ens apropem al moment de la veritat.
Davant de les sobreactuacions d’alguns personatges, com el cada cop més nefast i decebedor Lluís Rabell, només cal preguntar-se quina seria la reacció d’algunes persones si les declaracions les hagués fet qualsevol membre de l’executiu espanyol tot dient que en el moment que la Generalitat aprovi lleis d’un marcat signe secessionista tot funcionari català que no obeeixi els requeriments de l’Estat serà sancionat. Posarien el crit al cel? No, ja què ens vindrien a dir que els funcionaris han de complir i fer complir “l’imperi de la llei”, quan el que estan dient és que en el moment del xoc entre les legalitats catalanes i espanyola ells obeiran els requeriments que faci l’Estat i per tant una legalitat espanyola que haurà entrat en clara contradicció amb la legalitat que emana del Parlament de Catalunya.
Certament Llach apunta a un dels tres pilars sobre els que s’haurà de construir la futura República catalana: el primer, com ja s’ha dit per activa i per passiva, és el poble català, ja que la mobilització popular serà clau per empènyer al govern i als electes a prendre decisions clares i contundents, i a defensar amb una mobilització constant i sostinguda els embats procedents de l’Estat. El segon pilar són els càrrecs electes i les persones que ocupen llocs de responsabilitat política, els quals davant de la més què previsible suspensió de les seves funcions i de les institucions catalanes hauran de desobeir els requeriments procedents de l’Estat, continuar exercint la responsabilitat de govern pels quals han estat designats i constituir les eines pertinents per continuar endavant, com podria ser la creació d’una eventual Assemblea constituent, fent front així al previsible tancament i suspensió d’activitats del parlament català. I el tercer pilar fonamental són els funcionaris, els quals hauran de decidir si s’adscriuen a la nova legalitat catalana i per tant desobeeixen els requeriments procedents de l’Estat o es converteixen en executors de l’autoritat espanyola a Catalunya, i per tant compleixen i fan complir les lleis espanyoles a territori català.
En definitiva, Lluís Llach ha estat valent al ser dels pocs que ha emprat la retòrica del realisme dient de forma crua i directa a quina situació de conflicte ens trobarem si volem avançar i si avancem. I cal dir-ho, necessitem més gent valenta com Llach, que facin pedagogia exercint la retòrica del realisme no amagant coses o inventant-se d’altres, com va fer l’ex-jutge Vidal, sinó simplement dient les coses pel seu nom. Ho necessitem com a exercici pedagògic i com a gimnàstica que ens permeti estar preparades i no defallir per quan arribi l’hora de fer realitat les primaveres lliures.
