La responsabilitat de tots

Dir el que la gent no vol sentir sempre és arriscat. Habitualment, i més en aquestes latituds, implica la certitud d’una lapidació pública. Amb tot, de vegades cal  dir en públic allò que,  si som honestos, reconeixem en privat.
Junts pel Si i la CUP es troben actualment en unes converses que posen de manifest el perjudici de  la falta de crítica interna d’uns i els dogmatismes puerils d’altres. Els primers sembla que no vulguin acceptar, si més no portes enfora, que l’aposta de la llista conjunta no va reeixir, ni tant sols ha salvat els mobles. Per aquesta segona opció li ha faltat un diputat, de manera que només amb l’abstenció d’un grup, la CUP pensem tots, podria formar Govern.  Sobre la manca d’èxit només vull fer palès que, amb un increment de la participació de  461.886 electors respecte a les eleccions del 2012, la candidatura conjunta només va millorar  els resultats per separat de CiU i ERC en 14.300 vots. Si volen descomptar els vots d’Unió, uns cent mil, en 114.300 vots quan, d’acord amb el percentatge de votació del 2012, 44,40 per cent conjunt, hagués hagut d’aplegar més de 210.000 vots més.
El cert, però, és que aquests dos-cent mil vots anaren a la CUP, que els interpreten, i estan en el seu dret,  en clau social exclusivament. Mantenen el seu programa nacional, i se senten legitimats a posar aquests dos-cent mil nous vots, passen de  de 136000 a més de 300000, al servei del canvi de polítiques socials  i de responsables dels ajustos que es van desfermar sobre els sectors més desafavorits del nostre país. Però alhora, amb una puerilitat forassenyada, intenten aplicar un xantatge permanent, un tot-o-resisme que un pensava que havia passat a millor vida.
Hi ha en ambdues formacions raons i excuses que han fet fins ara impossible l’entesa. En el fons, cap dels dos ha guanyat, i en bona mesura la seva entesa s'ha de bastir des d'aquesta premisa. No és cert, si més no al cent per cent, que els vots que ha rebut Junts el Si vagin tots en el sentit de fer president una persona concreta; més aviat, era una aposta de país. Com tampoc els vots que han rebut les CUP els atorguen patent de cors per vetar persones a dojo, o imposar condicions  inassumibles.
En aquest sentit, caldria desmuntar dos mites, i mirar de caminar  amb la serenor decidida que ha  vestit tot el procés. Ningú no és imprescindible, i si la condició per a aconseguir un Govern que porti el país a la llibertat és que Artur Mas faci un pas al costat,  seria difícil d’entendre que en tota la candidatura de Junts pel Si no hi hagués que el pogués substituir, i simultàniament ajustar les conselleries del nou Govern per que en Mas posi el seu capital polític al servei del país. Per altra banda, les CUP han  d’assumir que els seus 10 diputats i 337 mil vots els fan  potser fiscals, però no jutges del procés.  Les eleccions han donat uns resultats que es poden matisar en funció de la força puntual per configurar majories, però  resulta evident que  els vots d’1 milió sis-cents vint mil catalans no poden  ser llençat a l’aigüera per mor de necessitats aritmètiques.
El pacte és l’art de cedir  perdent el just per que tothom hi guanyi. Som-hi.