La República decapitada

Malgrat encara no tenir president, la República Catalana ha començat a avançar. Agradi o no, amb l’aprovació per majoria absoluta de la resolució per “un Estat català independent en forma de república”, s’han fet els primers passos cap a una nova legalitat emparada per la sobirania popular i la legitimitat històrica.
En aquest període formatiu, la nova República, encara dèbil, serà com una bicicleta: si s’atura, caurà. Per evitar-ho és precís que el conjunt de forces patriòtiques empenyin més que mai amb força perquè el bloqueig de l’estat espanyol es farà sentir amb una virulència extrema. La imposició de les lleis de Seguretat Nacional i Seguretat Ciutadana -la “llei mordassa”- o la reforma exprés de la llei del Tribunal Constitucional amb les quals el govern central s’ha dotat en els darrers mesos, auguren que vénen els temps de la repressió més descarnada.
Amb la suspensió pel TC de la resolució d’inici de la desconnexió, Espanya ens ha declarat una guerra política i institucional sense precedents. A partir d’ara ens atacarà amb tota la seva contundència i cal estar ben preparats. També per al pitjor, perquè l’odi anticatalà que es viu darrerament a Madrid és de proporcions colossals.
Si bé la part catalana és objectivament més feble al no comptar amb els recursos d’un estat, la mediocritat dels lideratges a la Moncloa i la Zarzuela han ajudat fins ara a l’èxit del moviment sobiranista, que en tot moment ha conduït la iniciativa política amb prou determinació i astúcia malgrat algunes crisis internes.
Però ara, en plena campanya pel 20-D, l’espanyolisme anirà a mata-degolla per a frenar la voluntat dels catalans. En aquest punt, l’independentisme ha de mostrar-se dur i audaç per assolir els seus objectius. Tot pot dependre de la rapidesa i encert dels propers moviments. I un dels primers punts a resoldre és definir els lideratges que han d’impulsar, sostenir, i defensar el procés. Per aquest motiu hem de reconèixer que és una molt mala notícia que no s’hagi aconseguit una investidura presidencial ràpida, sense la qual no es podrà constituir un govern estable que executi la desconnexió i la ruptura amb “la Morta”.
Catalunya pot alliberar-se si actua ara amb aquesta determinació que forçosament s’haurà de basar amb la unilateralitat, la desobediència, la substitució legislativa, i finalment, la presa de control efectiu del territori. Tanmateix, per garantir el succés d’aquestes operacions es precisa d’una campanya ràpida, que sorprengui l’adversari i que no ens faci esgotar excessives reserves. Ja deia Sun Tzu, el pare de l’estratègia, que un conflicte es resol amb la victòria, no amb la persistència.
Pot ser que algú cregui que no és prudent córrer tant o fins i tot que és més recomanable esperar a un canvi de majories a Madrid. No ens fem cap il·lusió. Després del 20-D, els tres partits amb més diputats a Madrid (PP, PSOE i C´s) seran completament contraris no ja al dret a decidir sinó a la concessió de més autonomia. Per tant, Espanya és una porta tancada a l’autogovern. Un esput a la cara dels catalans que realment estimen la seva terra i la volen lliure de servituds i imposicions forasteres.
La nostra República ha començat a avançar però necessita de lideratges forts i sòlids. Fins que no els tingui caminarà decapitada. I faltant-li un cap no arribarà gaire lluny. Les reiterades negatives de la CUP a investir Mas han debilitat greument la imatge del president, tant internament com a nivell internacional. Encara que en el futur sigui investit, cosa ara mateix gens clara, el seu lideratge ja estarà en entredit.
No seré jo qui digui si Mas és o no el millor dirigent per portar la naixent república a bon port. El que sí sé és que mentre a Madrid ja estan ultimant la seva ofensiva, nosaltres encara discutim qui ha de ser el general. I així difícilment es guanya cap batalla.