Us reprodueixo l’article escrit amb Jaume Torres i Garriga per a l’ACPG d’abril del 2009 sobre un dels moments més emocionants de la nostra història contemporània. Esperem que sigui del vostre interès.
“En nom del poble de Catalunya, proclamo l’Estat Català sota el règim d’una República Catalana que lliurement i amb tota cordialitat anhela i demana als altres pobles d’Espanya llur col•laboració en la creació d’una Confederació de pobles ibèrics, i està disposada al que sigui necessari per alliberar-los de la monarquia borbònica. En aquest moment fem arribar la nostra veu a tots els Estats lliures del món en nom de la Llibertat, la Justícia i la Pau internacional.”
Amb aquestes paraules pronunciades des del balcó de l’actual Palau de la Generalitat (que, en aquell moment, era la seu de la Diputació de Barcelona) Francesc Macià proclama la República Catalana davant d’una plaça de Sant Jaume plena a vessar. Pocs moments abans, Lluís Companys també ha proclamat la República (en aquesta ocasió sense cap definició afegida) des de l’Ajuntament de Barcelona.
La història d’aquesta proclamació és fruit d’un error de càlcul d’unes elits dirigents espanyoles ancorades en un passat autoritari, i que no han sabut captar fins on arriba el malestar de la població. Després de 7 anys de connivència entre la dictadura militar i la monarquia, el rei Alfons XIII ha volgut dotar d’una certa legitimitat democràtica la seva corona. I, en aquest sentit, ha nomenat un govern provisional que ha de convocar una ronda d’eleccions que propiciaran aquest suposat canvi. Les primeres han de ser les teòricament menys perilloses, les eleccions municipals, convocades per al 12 d’abril de 1931. Compten amb què el vell sistema de partits dinàstics que tan bé havia funcionat durant la Restauració –gràcies a un sistema clientelista i caciquil– no tindrà problemes per imposar-se. I, en certa mesura, així serà. Allí on els antics poders encara són vigents, els partits dinàstics no troben obstacles per fer-se amb el control municipal. En canvi, a 41 capitals de província –i a moltes localitats mitjanes–, la derrota monàrquica enfront de les forces republicanes és aclaparadora. A la pràctica, aquests són els únics llocs on les eleccions es poden considerar veritablement lliures. I com que això ho saben tant els líders republicans com l’aparell polític de la monarquia, els uns s’apressen a proclamar la República…i els altres ja no gosen impedir-ho.
El mateix dia de la proclamació, el rei Alfons XIII abandona el país camí de l’exili. És el 14 d’abril de 1931 i s’inicia el període de màxima llibertat política de què ha gaudit el nostre país des de 1714.
