Quan hi ha un enfrontament entre dues realitats, dues idees, dos mons diferents es poden fer servir dues maneres d'actuar, perquè una s'imposi sobre l'altra; si una ho fa amb tota la seva força, amb totes les seves possibilitats desplegades, i l'altra es limita a intentar frenar les conseqüències de la primera, sense gaire convicció, és ben segur que guanyarà la que actua sense manies, sense consideracions i usa totes les bones i les males arts que troba al seu abast. Aquest tipus d'enfrontament, d'una manera simple i senzilla, el podem trobar entre dos equips de qualsevol esport, entre qualsevol combat entre dues persones (boxa, lluita, karate, etc.) o entre dos polítics que volen aconseguir el mateix càrrec. Però hi ha una altra manera d'actuar, és la del que usa estratègies, màxima preparació, joc brut dissimulat i intenta amagar la seva manera d'intervenir, fent creure a l'adversari que tot anirà bé, i prepara sibil·linament totes les trampes possibles per derrotar-lo.
El Govern de l'Estat francès ha utilitzat la tàctica repressiva absoluta contra les llengües nacionals, de les quals ells en diuen regionals, per intentar fer-les desaparèixer i que no revivassin els nacionalismes existents. Aquest sistema repressiu que persegueix el seu objectiu amb tots els paranys possibles, el varen heretar els reis borbons que varen regnar a Castella, a una part de la Hispania romana, i que una vegada haver sotmesos els territoris de la Corona d'Aragó, varen aplicar totes les lleis, decrets i actuacions de força possibles per aconseguir esborrar el poble català, que era un poble que constituïa una gran nació. Tota la maquinària prohibitòria i opressiva es va dirigir a la que era l'ànima del poble, la seva llengua, la llengua catalana. A partir d'aquell moment, centenes de milers d'assetjaments, de prohibicions, de burles i d'insults per intentar fer-la desaparèixer (les burles i els insults encara continuen el 2017 per als qui la defensen). Una vegada que va desaparèixer el darrer gran dictador el 1975, i després de dotar-se l'Estat espanyol d'una democràcia incipient, amb molts trets dictatorials, es va posar en marxa un sistema que ja havia intentat durant el segle XVIII, Felip V, que aconsellava els executors dels atacs a la llengua catalana, que ho fessin de tal manera que no es notàs. Un fragment d'una instrucció secreta del fiscal del “Consejo de Castilla” José Rodrigo Villalpando, de 29 de gener de 1716 deia el següent: “Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleça su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para lograrlo, y mas cundo el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su Pais, y para esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.”
Ens podem fixar com ho explicava Pere Verdaguer (mort l'1 de febrer d'enguany, i que va ser un dels autors més prolífics de Catalunya nord amb els seus treballs sobre dialectologia i literatura rosselloneses), a l'article Acompanyament, que va escriure el 2000, i que ara, el 25 de febrer de 2017 ha tornat a publicar Josep Maria Casasús, com una de les seves peces històriques a l'Arabalears. Pere Verdaguer es refereix al mètode més repressiu i virulent quan diu: “Abans, al temps dels nacionalismes estatals triomfants, hom es lliurava a una persecució descarada de les llengües minoritàries, qualificades de patuesos, que constituïen, deien, un fre per a la marxa cap al progrés. A França era rigorosament prohibit de parlar català a l'escola: 'Soyez propre, parlez français' (Sigueu nets, parleu francès) es llegia sobre el frontó del pati d'escola, i hom castigava el refractari que no obeïa.” A l'Estat espanyol i aquí, un edicte del Govern superior polític de les Balears de 1837 aplicava el sistema de l'anellet, segons al qual als centres educatius d'ensenyament públic s'havia de seguir un mètode senzill que havia de permetre que s'aprengués la llengua castellana, prohibint la catalana, era el mètode de l'anellet, que ja he explicat a altres articles. Fora de l'escola i en altres ambients, especialment en el militar: “¡Habla en español!”, “¡Habla en cristiano!”, “¡No ladres!”, etc.
Quan Verdaguer es refereix al mètode subliminar però efectiu, escriu el que segueix: “Avui hom ha canviat de concepte, i hom arriba a afirmar que les llengües regionals formen part d'un patrimoni a protegir. Ara bé, hom pren la precaució que la política de protecció resti àmpliament insuficient, de manera que el francès vagi conquerint els pocs espais que resten a les llengües regionals. Són lleis calculades per a acompanyar-les a la mort bo i evitant les queixes i les denúncies dels guillats que malden per fer-les viure. […]” 17 anys després aquestes paraules de l'escriptor, periodista i professor de llengua i literatura catalanes reflecteixen la voluntat del Govern de l'Estat espanyol, mentre el Govern d'aquí tampoc no acaba d'assabentar-se'n.
