La mesquinesa és present. Ahir era al bar de la facultat, bevent un suc de pinya mentre la feia petar amb un bon jan; i això que em comenta que té problemes per a relacionar-se amb una noia que li ha entrat per bon ull. Quines coses, oi? Sortir d’un examen desastrós acostuma a ser propens perquè parlem del sexe dels àngels, així, sense més. I ara es tracta d’una mossa que fa una fila d’allò més notòria pel passadís i demà potser comentes, en una sobretaula amb els pares o fent una birra amb el col·lega, que a en Xavier li agraden els nois. Tant m’és, tu, però la mesquinesa no està mai en hores baixes.
Passen unes eleccions i es dóna el tret de sortida a la retòrica dels victoriosos i dels derrotats. Els primers, fan prèdiques a la civilitat; i, els segons, desqualifiquen a l’adversari. I la democràcia s’encarrega de fer la feina dels qui no l’han feta quan governaven: escup als qui no han fet els deures i han perpetuat els exàmens de setembre com unes vacances pagades i fa un vot de confiança pels qui a còpia de mirar-se al mirall han tingut una cura d’humilitat i clamen tenir una altra oportunitat. Jo ja li dic, a l’amic amb qui faig sucs de pinya, que la ressaca d’uns comicis no es resol ni amb dues clares d’ou batudes dins d’un cafè amb un analgèsic dissolt. No. Perquè el clamor i la confrontació són el so i l’espectacle de la democràcia. I aquesta sempre està, lamentablement –o no–, de festa.
A mi se me’n fot que en Xavier, que és homosexual (i que un dia ens ho dirà sense haver-se d’avergonyir!), li agradin els cacaolats. Del contrari, ja em diràs. I és que no parlo d’una conversa vora la barra amb el cul assegut al tamboret. Em refereixo al silenciament de les diferències polítiques. Mentre uns quants sabem relaxar-nos opinant i desitjant que ens facin entrar en contracció, com un esport ben trivial, de cap de setmana, d’altres es sulfuren i no saben rebaixar ni el to dels missatges dels partits polítics. Són les seves boques. Per tant, tenen amo. Estan en un terme mig entre missatgers professionals i personatges que es limiten a repartir consignes a tort i a dret. És aquella mena de gent que no paga cap mena d’hipoteca, però que està hipotecada, intel•lectualment. Esteriotips i típics-tòpics, vés. .
En Xavier, l’amic dels sucs de pinya i l’amargat pels exàmens que us escriu, ens preocupa la desintegració del teixit moral de la comunitat. Ui, sí… no dormim. No! A veure, si bé hi traiem ferro fotent-nos-en del desori en què vivim, sí que estem prou alarmats perquè la imbecil·litat camina sola. Que no sabem que la societat civil la fa tothom? Les famílies, els barris, les ciutats, els pobles, les escoles, les congregacions religioses, els sindicats, etc. Tenim la sensació que tot el què sigui relatiu al sentiment de pertànyer a un col·lectiu és objecte d’assetjament constant. Però s’equivoquen els qui propinen malestar a la societat civil. Si l’és, de civil, és perquè uns quants la volem civilitzada. Perquè quan la sigui del tot, tothom s’acomboiarà dels costums, les aptituds i les qualitats de caràcter que caracteritzen als ciutadans democràtics més actius. Uns no estem bé si els altres no ho estan. En aquest sentit, la responsabilitat l’exercim tots, sigui des de les institucions fins al sortir del portal de casa. Formar part d’una col·lectivitat és abstreure’s dels interessos privats i egoistes, i ens inculca l’hàbit de preocupar-nos pel bé comú. Si no, de què, moreno, som cridats a les urnes?
Alexis de Tocqueville salpebrava vibrantment aquest propòsit perquè la societat nord-americana produís ‘els hàbits del cor’
