És recent la notícia sobre l’inici de les obres de rehabilitació de l'antiga Adoberia Bella d'Igualada que ha d'esdevenir l'any 2015 la seu del clúster de la pell de qualitat. Estem assistint a la resurrecció, com un au Fènix, d’un secor madur, condemnat per molts analistes a deslocalitzar-se definitivament al món preemergent. L'espai igualadí també actuarà com a seu del projecte de Capital Europea de la Pell de Qualitat. Els adobers d'Igualada faran servir l'espai com a 'showroom'. Resulta que després de l’estampida de moltes empreses adoberes que van plegar per la competència de baixos costos dels països emergents, hi ha quatre factors que provoquen la possibilitat de la relocalització:
1. La qualitat. Malgrat la millora accelerada de la capacitat productiva dels països emergents, certes manufactures no són de fiar, per exemple, en l’ús de substàncies correctes ambientalment i, sobretot, si els productes han d’anar sota d’una marca de nivell alt.
2. El cost del transport. El preu del transport amb l’encariment dels combustibles fòssils fa que l’avantatge competiu dels països llunyans perdi posicions curiosament amb els productes que ocupen volum.
3. La moda efímera. La velocitat de canvi de tendències fa que en alguns àmbits calgui produir sèries curtes i que arribin immediatament al mercat, cosa impossible si hom produeix a les antípodes.
4. La indústria personalitzada. La revolució tecnològica amb la robotització dels processos i la producció en 3D facilita un moviment contrari a la estandarització: la personalització del consum. Cada cop és més possible produir a la carta sense costos addicionals. Diríem que anem en alguns camps cap a la producció industrial personalitzada, o si es vol a l’artesania tecnològica. On la demanda del client i la creativitat del dissenyador no estaran condicionats pels costos productius. Amb una condició que la producció te la facin al costat de casa.
Paradoxalment la revolució tecnològica ens permet tornar a l’artesania: encàrrec, qualitat, disseny personalitzat, alta creativitat. Amb aquestes premisses es creen àmbits inèdits de col•laboració entre Fabricants, innovadors, artesans, dissenyadors i proveïdors de serveis. La revolució tecnològica permet combinar aquests cinc categories més que mai, com opina A. Danielli, filòsof de la ciència. Segons ell, els artesans i els fabricants estan lluitant per un món més humà de la producció, una relació amb el seu treball menys alienant. S’albira un canvi cultural útil per a milions de persones desocupades: un redescobriment del manual per a construir noves habilitats que permetin menors costos per als artesans, gràcies a la fabricació personal i preus més alts gràcies al comerç electrònic. Innovadors i dissenyadors poden no ser una càrrega pel fabricant preocupat pel dia a dia, gràcies a l’abaratiment de l’elaboració de prototipus i de sèries curtes que alhora poden servir de test de mercat.
I tot plegat encara dóna lloc a un altre fenomen, per ara minoritari, però revolucionari: l’autoproducció cooperativa. El descens dels preus de les impressores 3D , talladores làser, trepants microelectrònics, KIT digital , fa que aquests instruments es posin a l'abast dels grups autoorganitzats i d’aficionats atrets per la filosofia del DIY ( Do It Yourself ) . L'origen del terme i el fenomen es deu als Estats Units: el primer va néixer al MIT FabLab , al “Centre de Bits i Àtoms “, per una intuïció de Neil Gerschenfeld. El moviment de la fabricació personal és el fill de la indústria, de la qual va prendre la precisió i reproductibilitat dels productes; el nét de l'artesania , de la qual va prendre el disseny a mida; germà de l’open source amb el qual comparteix la filosofia dels projectes oberts de canvi. Són focus de coneixements especialitzats , en què les persones es troben amb altres usuaris que no tenen la capacitat per implementar els seus projectes i cooperen per assolir aquesta producció a la carta http://wiki.fablab.is/wiki/Portal:Labs
Això és tendència: relocalitzar i produir a la carta.
Macedònia:
1. Acabem la setmana amb l’amenaça de Fernández Díaz de rematar la involució amb el retorn de la Llei de Premsa (de Fraga) ara aplicada a la xarxa. El desgraciat episodi de León entre membres del PP, i la seva repercussió a la xarxa, donen l’excusa pel retorn de la censura. Quan Interior no ha, ni tan sols, bellugat una cella davant dels milers de tuits atiant l’odi a col•lectius sencers com el català.
2. Tindrà feina la jutge argentina Salvini que ve a Espanya aquest cap de setmana, a recollir testimonis de la vulneració massiva dels drets humans durant la dictadura. Per poc que es descuidi aviat haurem d’afegir a la causa algunes actuacions de polítics en actiu.
3. L’inexistent dèficit fiscal de Catalunya, “haberlo haylo”, perquè ha aparegut en els estudis encarregats per l’inefable Monago. Textual: si Catalunya assoleix un model de finançament singular ( a la basca) Espanya deixa de rebre 16.000 m€ anuals. Corol•lari: es pot ser socialdemòcrata a Catalunya sense estar a favor de l’Estat propi?
4. I ara resulta que Florentino Pérez amb l’aval de l’Estat, és a dir dels impositors, emprèn un projecte de dipòsit de gas que ja ha triplicat al seu cost i que caldrà aturar, perquè els informes, amagats pel ministeri corresponent, diuen que ha aparegut una falla no prevista. O sigui que xuclant el gas d’uns i els diners dels altres, la Casta ens ha muntat una falla entre València i Catalunya que s’anomena Castor.
Article que es publicarà avui a Economia Digital en versió castellana i catalana
