El poble de Portbou pateix una crisi estructural d’ençà de fa, com a mínim, 30 anys . Portbou no va saber, en el seu moment, fer la veritable i necessària reconversió econòmica i social de debò i passar d’una economia de despatxos duaners i transbordaments ferroviaris en frontera, a una economia, a un model turístic diversificat. També s’ha de dir que tampoc es va tenir massa ajuda i/o recolzament de les institucions supramunicipals .
De fet, d’ençà dels anys vuitanta del segle passat tots els equips de govern municipal han parlat molt de convertir Portbou en un poble turístic, però mai s’ha acabat concretar res de res : el poble de Portbou no se n’ha sortit amb el turisme. El pitjor de tot és que Portbou tenia, té un diamant en bruta (que s’ha de polir molt) que s’anomena Walter Benjamin, que ara sembla oblidat i bandejat (vilipendiat), no només en l’àmbit local. Walter Benjamin seria la única esperança per convertir-nos en un poble normal de Catalunya i Europa. Lògicament, el tren el ferrocarril també ha de seguir jugant un paper cabdal, com a mitjà de transport i per tal d’ajudar a articular un nou model turístic, no només per a Portbou, sinó per tota la contrada de l’Albera Marítima; ja que, com a mínim, si molts els portbouencs no podem treballar al nostre poble, almenys, que puguem viure-hi, residir; encara que, per obligació haguem de treballar a d’altres municipis de la comarca i/o demarcació.
En síntesi, Portbou ha de trobar la seva via, amb coratge i determinació, per tal de superar els problemes i reptes que té plantejats actualment . Portbou ha de fer un pensament de debò i posar marxa un projecte de futur, altrament podem desaparèixer per sempre com a poble .
