Que una sola persona imputada sigui innocent és suficient motiu perquè sigui declarada presumptament culpable i no culpable, és allò de totes les persones acusades són innocents fins que la Justícia no demostri el contrari. És una mica la raó per què no s’ha d’acceptar mai la pena de mort, per a poder defensar que no mori, encara que només sigui una sola persona innocent i per la mateixa raó i algunes més, també s’ha de rebutjar la cadena perpètua. Fet aquest aclariment també vull afirmar que hi ha més persones culpables que les imputades, és a dir, hi ha moltes persones que no han aconseguit el grau de presumptament culpables, que ho són.
També se suposa que hi ha alguns fiscals i alguns jutges de diferents territoris que fan més feina que els altres. Des de fa bastant de temps, fiscals i jutges fan una feinada a les Illes Balears, perquè no s’atura la desfilada de polítics als jutjats. També són molts els polítics que han dimitit del seu càrrec per mor de la seva imputació en algun o alguns delictes. Primer varen esser polítics del PP, un darrere l’altre i n’hi ha que ja compleixen penes de presó, després varen continuar amb polítics del PP, juntament amb d’altres d’UM, i algun del PSOE, fins que darrerament la passarel•la cap als jutjats és ocupada només per polítics i polítiques d’UM. La traca, no se sap si la final, ha estat la dimissió de qui ho ha estat tot en aquest partit, i ara era la segona autoritat política a les Illes, Maria Antònia Munar. Aquest ha estat un cas, no sé si únic a la història, en què els imputats d’escales de comandament inferiors han anat apuntant cap a dalt fins que han caigut uns quants presidents de partit. Es pot dir que la plana major d’UM, en un moment determinat, ha anat desfilant pels jutjats, com si la tasca realitzada no tengués ni un sol pam de net, acusats d’haver fet malbé l’erari i d’haver utilitzat de mala manera, i per beneficiar-se’n indirectament o directa, el poder.
Durant el mes de març, passarà pels jutjats el cappare que va ser del PP i de la Comunitat Autònoma, Jaume Matas, per l’enriquiment ràpid que va aconseguir durant el seu mandat ell i la seva família. També hi ha hagut persones de rang inferior al que va tenir ell que s’han encarregat de retornar-li la seva responsabilitat, per molt que hagués volgut posar aigua pel mig; sembla que haurà de respondre d’algunes malifetes, encara que no se sap fins on es voldrà furgar ni si d’alguna manera es voldrà tapar, com ja s’ha fet altres vegades, un escàndol d’una magnitud tan gran.
Això fa que moltes persones perdin la confiança en la democràcia i en els polítics, però el que tots hem de saber és que una cosa és que ara es pugui conèixer la corrupció de molts de polítics, quan en temps de no democràcia n’hi havia més que no n’hi ha ara, i també s’ha de saber que ni tan sols ara, es descobreix tota la corrupció existent. Molts presumptament culpables són vertaders culpables i a vegades de més càrrecs dels que se’ls acusa, i molts que no són investigats també són culpables i no seran descoberts mai. És com si haguessin nascut amb una estrella de la sort.
De totes maneres, i abans de perdre la fe en la democràcia, ens hem de demanar qui és o qui són els responsables de tanta malversació del poder polític conferit per haver guanyat en unes eleccions o haver obtingut la majoria a través de pactes. Responsables ho som tots, i aquí és on cau bé la cita evangèlica: Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Les persones totalment íntegres tenen dificultat per guanyar eleccions, perquè quan una persona té un càrrec que li confereix poder, té una cua de gent que aconsegueix que no pugui actuar des del punt de vista ètic. A la cua hi ha familiars, familiars dels familiars, amics dels familiars, persones del partit, familiars de persones del partit, amics de persones del partit, etc. que demanen favors a l’autoritat per haver-lo votat. Si una persona es manté fema a fer complir la llei, perd primer l’amistat i després el vot. I si cau unes quantes vegades, la veu corre, les demandes es multipliquen fins que arriben els que amb la cartera plena demanen canvis de planejaments urbanístics o concessions de serveis. Molts polítics mesclen el fet de lucrar-se personalment amb el fet de beneficiar el partit, i pensen que si fan feina per al partit es netegen la consciència.
La solució de tot plegat encara és llunyana, però l’escola per una part amb els més joves i la societat civil, per una altra, tenen una tasca ingent per aconseguir que l’ètica es generalitzi el màxim possible entre totes les persones en general, especialment entre les que tenen responsabilitat política. No podem perdre l’esperança!
