La Promoció. Sort del turisme (3)

SORT DEL TURISME (3). LA PROMOCIÓ.
 
Dijous es feien públiques les dades fins a juliol del turisme a Espanya. Catalunya remata la seva posició capdavantera assumint el 26,3% del turisme foraster de la península. Es recuperen molt el turisme francès i l’alemany (cal tornar a insistir en el mal tractament lingüístic a aquests importants clients, quan com a molt, les explicacions de diversos museus només estan en castellà i anglès com a llengües no pròpies de Catalunya?). I continuen disparant-se en termes relatius l’americà, el portuguès, el rus i el nòrdic. Bona senyal. Són per això, de rebut, les paraules de Soria cridant al turisme nacional patriòtic per abordar la crisi? No m’ho sembla per dues raons. No és pot argüir raons tant conjunturals i egoistes en un sector que per definició consisteix en descobrir el desconegut. En tot cas, només els valors del turisme sostenible i responsable seran arguments sòlids pel turisme de proximitat; valors que començaran a comptar la petjada ecològica dels viatges a llarga distància i l’impacte negatiu, en alguns casos, sobre la població local, o la preferència pels models slow food/tourism. La segona raó, és que l’aposta que han fet els diversos responsables turístics espanyols i alguns de catalans,  és majoritàriament de suport a les marques blanques de sol, platja o neu, intercanviables a dins de la península i amb altres latituds del planeta. Fet agreujat encara més per l’obsessió malaltissa de traslladar a qualsevol activitat, ni que sigui econòmica, una imatge uniforme d’Espanya. Ara ens tornem a trobar amb una nova jugada de recentralització de funcions en polítiques turístiques amb noves campanyes centralitzades de promoció que, pam més pam menys, continuen sota la nissaga del “Spain is different”. Que lluny de l’intel·ligent aparell turístic francès que, malgrat el seu implacable jacobinisme, ha sabut entendre que la gràcia per a la promoció del turisme interior i per a la fidelització de l’exterior, estava en subratllar les diferències “regionals” de la França plural, ni que sigui tirant mà d’una certa folklorització. Marques com la Provença, la Bretanya, la Normandia, la Savoia o l’Alsàcia son marques ben posicionades internament i externa, i de les quals França en fa bandera. Com vol el ministre Soria que els de fora o els de dintre tinguin cap interès en conèixer cap altra “regió” espanyola, si a tot arreu els oferiran toros, paella i sangria?
Parlant de promoció, les batalles entre el Govern d’Espanya i la Generalitat, però també els governs balear, andalús i canari (les principals potències turístiques de la península) eren i són habituals. Si Espanya fos de veritat un estat compost, no seria de lògica que els burrocràtes del Ministeri, abans de prendre decisions sobre qualsevol àmbit turístic, haguessin de consultar obligatòriament, no les 17 autonomies, sinó les quatre o cinc que concentren les dues terceres parts dels visitants?
Però hi ha més. Com pot ser que en una activitat lligada als encants territorials siguin climàtics o patrimonials, la promoció internacional caigui quasi absolutament sobre els pressupostos públics? Perquè les missions d’internacionalització, per exemple, de la indústria alimentària, com a mínim són cofinançades per privats i públics, i els representants del sector turístic es neguen a posar un euro de la butxaca que no sigui en la promoció de la pròpia empresa? Vaig viure els debats per a la participació en l’Agència Catalana de Turisme i les resistències a cofinançar res. Curiosament empreses dels sectors satèl·lits turístics, com les de begudes o alimentació, tenen una llarga tradició d’esponsorització d’esdeveniments lúdico-turístics sense cap problema. És en aquest sentit que en el seu moment es va començar a encarrilar els Centres de Promoció Turística de Catalunya cap a activitats remunerades de suport a empreses privades en la captació de clients, amb un sistema de treball més pròxim a les oficines d’Acc1ó, que no pas a una simple feina de promoció genèrica. De la mateixa manera, es va insistir que en les presentacions internacionals de Catalunya des de l’òptica econòmica, tecnològica o científica es comencés sempre per una descripció del país com un lloc de “life style”, amb el Barça, Gaudí, Dalí, Ferran Adrià o Barcelona com a cartes de presentació. Així com, per primera vegada en els webs i en els fulletons promocionals de Catalunya apareixien, a part dels tòpics muntanya, costa i gastronomia, el patrimoni immaterial com les festes, la literatura, la cinematografia, la mitologia o la xarxa de grans centres de recerca i les indústries punteres. No crec que el ministre Soria, com quasi tots els seus antecessors, i alguns responsables més nostrats, siguin sensibles a aquestes subtilitats. 
http://www.02b.com/es/notices/2012/08/suerte_del_turismo_3_._la_promocion_3821.php  (pendent de publicar en català a Economia Digital)