El reconeixement del dret de les nacions a la independència i la consolidació d’una jurisprudència que l’avali ha experimentat una evolució política i jurídica durant el passat segle. Aquesta n’és una concisa anàlisi.
Tradicionalment hi ha hagut un lligam clar entre la frontera política dels estats i la frontera de la seva activitat econòmica, de tal manera que els límits de la primera marcaven els límits de la segona. Aquest lligam era la base dels grans imperis colonials i de la lògica de l’agregació de territoris per part d’estats que aspiraven a una hegemonia primer regional i després mundial. Això, en el cas de la relació espanyola-catalana, es veu molt clarament quan, al segle XIX, és justament la burgesia catalana la que s’embarca en un procés d’unificació de mercat: creació d’una moneda única –que és la pesseta–, supressió dels aranzels interns… Això mateix també té lloc alhora a Itàlia o Alemanya. És un procés que, hi insisteixo, porta a la construcció d’imperis i, per tant, a la invasió i agregació de territoris com a única manera d’accedir a les primeres matèries i al mercat potencial d’aquests mateixos territoris.
La separació de les fronteres política i econòmica
Però després de la Primera Guerra Mundial comença un altre procés que culmina als nostres dies: el de la liberalització comercial i la globalització, pel qual la frontera política no és la frontera econòmica: per tal d’incorporar primeres matèries, mercats i mà d’obra no és imprescindible formar part d’una mateixa unitat estatal. I això genera un efecte contrari a l’anterior, que és la creació de nous estats. Perquè si per a poder subsistir econòmicament és necessari formar part d’una unitat política més gran pel model d’economia d’escala imperant, llavors no és viable un Singapur, una Noruega o una Irlanda; però si pots exportar i importar sense tenir en compte la limitació política estatal, llavors sí que són viables. I arriba el procés de creació de nous estats al segle XX.
Així, per parlar del nostre cas, quan ja no hi ha únicament un mercat espanyol, perquè el mercat és l’europeu i el mundial; quan les decisions de política econòmica fonamentals ja no les pren el govern espanyol, és a dir, quan no hi ha uns tipus d’interès diferents, quan no hi ha una moneda diferent, ni una possibilitat de devaluació d’aquesta per al control del cost d’importacions i exportacions… quan tot això desapareix, aleshores passa a ser viable econòmicament la independència d’una unitat subestatal, perquè pot tenir una situació de prosperitat econòmica sense haver de formar part d’una unitat política més gran: només ha de formar part d’una unitat comercial més gran, que ara ja és el món.
I a partir d’aquesta realitat cal veure la vessant jurídica. Perquè el dret sempre ve darrere dels fets. Quan aquest procés que acabo de descriure es produeix a Europa, és quan té lloc la seva teorització jurídica i s’inventa un nou dret, el dret a l’autodeterminació, que queda consagrat internacionalment en la Conferència de Versalles, després de la Primera Guerra Mundial, a partir de la proposta nord-americana del president Wilson. D’aquí les independències, primer dels pobles dels imperis vençuts –l’austrohongarès, el rus, l’otomà– i, després, l’extensió d’aquest dret més enllà dels límits previstos, que eren precisament aquests imperis vençuts. Així tenim el cas de Noruega –que s’independitza de Suècia a començament del segle XX– i d’Irlanda el 1921, que s’independitza no pas d’un imperi en crisi, sinó de l’imperi més potent d’aquell moment, l’anglès.
Aquest darrer exemple desmenteix la premissa segons la qual només és possible la independència en el cas que hi haja una forta crisi de l’estat del qual es forma part. D’aquesta premissa es dedueix que, com que Espanya no està en crisi, ni ho estarà de manera immediata mentre romangui al si de la UE, la independència de Catalunya no és possible, tal com expressava aquell tòpic que repetia que “Catalunya és Lituània però Espanya no és l’URSS”.
Val adir que aquesta premissa tan repetida és ben falsa: les independències no es produeixen només quan hi ha una crisi de l’estat del qual es forma part, com demostra la independència d’Irlanda respecte del Regne Unit, o la de Noruega respecte de Suècia, la d’Islàndia respecte de Dinamarca o tants altres exemples com hi ha. En tots aquests casos el que és determinant és que hi ha una majoria de la població que entén, per les raons que siguin, que hi ha una situació de perill, de discriminació, de maltracte per no tenir institucions estatals pròpies. I aquest enteniment pot partir d’una consciència nacional preexistent o crear una consciència nacional ex novo, com és el cas del Paquistan, on no hi ha una nació paquistanesa preexistent a l’estat. Per exemple.
Dret d’autodeterminació? Principi democràtic!
Però, des del punt de vista jurídic, un nou estat necessita el reconeixement dels altres estats existents. Cal el control del territori i de la població com a condicions prèvies, però això no és suficient per adquirir la condició jurídica plena d’estat, tal com demostren els casos actuals de Xipre del Nord, Transdnièter, Abkàzia i Ossètia del Sud, que, tot i que compleixen les condicions de control del seu territori i la seva població, com que no tenen el reconeixement internacional per part de la resta d’estats, i només són reconeguts per Turquia (en el cas de Xipre del Nord) i per Rússia (en la resta de casos) no poden accedir a la condició plena d’estat.
Tanmateix, davant d’aquell procés contemporani de generació de nous estats que hem descrit anteriorment, la dinàmica normal per part dels estats ja existents és, senzillament, reconèixer els nous estats emergents. I la via per assolir-ho l’expressa jurídicament la sentència del Tribunal Internacional de l’Haia de l’any passat sobre Kosovo. Aquest país era en una situació molt peculiar des del punt de vista legal. Primer, perquè qui tenia totes les competències en matèria de relacions internacionals era l’ONU després de la intervenció de l’OTAN i els EUA; i, segon, perquè s’havia proclamat independent de Sèrbia amb una declaració totalment unilateral que no es va fer ni per la via de referèndum ni per la parlamentària, sinó de la mateixa manera que es va fer la dels EUA dos segles abans, això és: els representants democràticament elegits es van reunir i declararen la independència, però no en una reunió parlamentària formal. A Kosovo ho van fer una part molt àmplia dels diputats junt amb el primer ministre en una reunió que no era un acte del Parlament, sense una votació, sinó simplement signant un document. Com si ara una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya es reunissin i signessin un document de proclamació d’independència, i això fos tot. Doncs bé, tot i la manca de formalitat parlamentària que feia témer l’anul·lació jurídica de l’acte, el Tribunal de l’Haia el va avalar plenament. I és molt interessant el fet que també es van sumar a aquest aval diferents opinions concorrents d’alguns dels estats membres. En aquest cas van comparèixer una quinzena d’estats, i tots van donar opinió favorable a la proclamació d’independència de Kosovo, incloent-hi els EUA i França.I amb les excepcions d’Espanya, Rússia, Xina i algun altre.
Allò interessant d’aquesta sentència i de les opinions concorrents favorables és que s’atorga plena legitimitat jurídica a l’acte perquè el fan els representants democràticament elegits, sense entrar en la disquisició de si hi ha o no hi ha dret a l’autodeterminació, ni quin és el subjecte d’aquest dret, ni el seu àmbit d’aplicació. Contràriament, les opinions d’Espanya, Rússia i Xina es fonamentaven precisament en la negació de l’existència d’un dret d’autodeterminació per part de Kosovo, sobre la base de l’argumentació que aquest dret només és aplicable quan hi ha una situació colonial, i que la relació Kosovo-estat iugoslau no era de caràcter colonial.
Cal dir que el Tribunal ni tan sols no va entrar a considerar si hi havia o no aquest dret en el cas de Kosovo, sinó que simplement es va plantejar si hi havia algun principi de dret internacional contrari a la proclamació d’independència que havia fet Kosovo. I va entendre que era legítima pel senzill fet que havia estat realitzada pels representants democràticament escollits del poble de Kosovo.
En segon lloc, el Tribunal va constatar que, quan es produeix una proclamació d’independència jurídicament legítima per part d’algun territori, immediatament els estats existents la reconeixen, i això el va dur a avalar el reconeixement internacional d’una independència proclamada sobre la base del principi democràtic. I això, malgrat que la Constitució iugoslava del moment proclamava Kosovo com a part constituent de la nació sèrbia i que, per tant, Sèrbia entenia que la possibilitat d’independència de Kosovo exigia prèviament la reforma de la seva Constitució. Com que la població kosovesa era una minoria respecte del conjunt de la població de l’estat, la reforma constitucional que formalment era possible, de fet, restava bloquejada.
La sentència de l’Haia continua la línia ja assenyalada pel Tribunal Superior del Canadà, en una sentència que responia una consulta del govern canadenc. Havien volgut saber si una majoria clara a favor de la independència com a resposta a una pregunta explícita en aquest sentit en un referèndum al Quebec sobre el tema seria vinculant per al govern federal canadenc. La resposta del Suprem va ser, primer, no entrar en la qüestió del dret d’autodeterminació –que de fet està molt mal definit en termes de dret internacional– i, segon, afirmar el principi democràtic: si hi ha una majoria clara que es pronuncia democràticament, el govern de Canadà ha d’atendre aquest pronunciament i negociar de bona fe les condicions de secessió.
Aquest és el plantejament jurídic que ha avalat les independències posteriors a la de Kosovo, concretament la del Sudan del sud, que ha estat possible per un referèndum, i la de les Antilles Holandeses, que ho ha estat per via parlamentària.
Per tant, des del punt de vista jurídic el tema està clar: el principi democràtic avala la independència d’un nou estat, tant si la decideix la seva població directament per via de referèndum, com si ho fa indirectament mitjançant els seus representants democràticament escollits, bé per la via d’una sessió parlamentària formal o per la d’una reunió no parlamentària de la gran majoria dels representants electes. I sobre aquest tema ja hi ha jurisprudència i antecedents suficients que no només avalen la legalitat de la proclamació, sinó també la del seu reconeixement internacional per part de la resta d’estats ja constituïts.
Les passes, en tot cas, sempre són: guanyar unes eleccions, formar un govern amb la intenció proclamada de convocar un referèndum o proclamar la independència, i demanar posteriorment el reconeixement internacional. I això pot fer-se d’acord amb l’estat del qual es forma part, perquè aquest ja s’ha resignat a la independència d’una part del seu territori, o contra la seva opinió, precisament perquè ja hi ha els mecanismes jurídics avalats internacionalment per a fer-ho possible.
El problema, per tant, ja no és aquest, sinó que és previ: la preexistència d’un poder públic amb un control efectiu sobre el territori i la població que es vol autoproclamar independent. I això ja és tot un altre tema.
Article publicat al número 278 de la revista Lluita a l’abril de 2011
