Els esdeveniments polítics i socials de Catalunya dels darrers mesos formaran part com uns dels més impoprtants episodis de la història de Catalunya i, a més, també hauran de ser profundament analitzats, per historiadors i sociòlegs, en relació amb la influència que va tenir Catalunya en els canvis històrics arreu d’Europa. Ara el que caldria és fer una gran reflexió col•lectiva. Hem de pensar que ja han passat més de 6 mesos d’ença de la data història del 1-0; el dia del referèndum d’autodeterminació en què el poble de Catalunya va mantenir una actitud pacífica i democràtica de dignitat polítítica exemplar. I això ho van poder certificar diferents observadors d’arreu d’Europa i el món, entre ells alguns càrrecs electes de la Catalunya Nord i la Regió d’Occitània.
En aquests moments podria semblar que amb l’aplicació del malèvol article 155 de la CE estem molt malament i , sobretot, estem molt més lluny de poder implementar una república catalana, exquisidament democràtica; Però bé, ara, en aquest “present granític” en aquesta moguda Primavera Catalana ens cal -per damunt de tot- enfortir-nos molt més i enfortir la cphesió social del país. Per altra banda, malgrat la situació d’asfixia econòmica , política i social caldria estudiar alguns fets remarcables que, ni que sigui a mitjà i llarg termini, estan tenint un efecte possitiu per a Catalunya. Ara i aquí , la no extradicció, per part de la justícia alemanya, del President Puigdemont al Regene d’Espanya és una autètica alenada d’aire fresc per tots els que volem un futur per a Catalunya que és basi en la convivència pacífica i la radicalitat democràtica; a més a més, cal remarcar que 55 diputats belguen van demanar per carta al President del govern d’Espanya la retirada de càrrecs acusatoris a tots els presos polítics catalans . El diari francès de gran prestigi internacional, Le Monde, va publicar un manifest d’intel•lectuals francesos i italiants per l’alliberament dels presos polítics catalans . A més, El Gran Ducat de Luxemburg i el diari France-Soir van criticar durament que a Espanya l’extrema dreta dirigeix l’acusació dels presos polítics catalans; al mateix temps el rotatiu alemany Die Zeit va dir que a l’Estat espanyol no hi ha separació de poders i que això és vergonyòs per a tota Europa. En relació amb al “front escocès” es significatiu que la defensa de Clara Ponsati recaptés 200.000 lliures en només dos dies i que també quedés en llibertat. En el “front Belga” els 3 exconsellers exiliats a la capital europea van quedar en llibertat sense cap mena de fiança :Sembla que la justícia alemanya, escocesa i belga manté criteris jurídics molt diferents que la justícia de l’Estat espanyola. Amb tots aquests petits relats es comfirma es constata que la qüestió catalana ja ha esdevingut plenament un dilema europeu -alguns eminents juristes argumenten que ja d’ençà de 1714, sempre ha estat una qüestió europea- . De fet la internacionalització del fet nacional/diferencial català ha aconseguit donar un pas de gegant. Per aquesta raó ara ens cal molta intel•ligència col•lectiva, fermesa, mobilització ordenada i acció política agosarada. I tot això -sempre- d’una forma, d’una manera plenament cívica, pacífica i democràtica. Ara ens cal, més que mai, un govern a la Generalitat que governi i recuperi les mesures socials que van ser esquilmades per el centralisme inquisitorial espanyol.
En sintes si volem avançar cap a una implementació de la República catalana en què la gent pugui pensar, reflexionar i enraonar de debò ens cal molta intel•ligència política col•lectiva.Si volem avançar cap a uan sobirania plena, dintre de la interdependència europea, ens cal recolzar de totes totes la majoria parlamentària independentuista del Parlament de Catalunya i ixigir-li que es posin d’acord al més aviat possible. Ara, fins i tot, des del cor d’Europa es comenta que hi podria haver una mediació d’Alemanya i de Brussel•les; si això arriba, encara ens haurem d’enfortit molt més. Haurem d’ampliar, molt més,la base social de l’independentisme. La qüestió és avançar de forma inequivocament pacífica i democràtica, amb molta intel•ligència política, per tal de poder inplementar una república catalana que permeti que la gent pugui viure, escriure, cantar, pensar, reflexionar i enraonar amb tota normalitat.
