Spinoza, filòsof holandès, fill d’emigrants espanyols que va viure al segle XVII, va assenyalar que quelcom tant natural com la por, emprada amb mala fe, podia ser la millor eina per a mantenir sotmesos als homes i a les nacions a una voluntat externa a ells i elles; la por era la millor vacuna per evitar els brots d’aquells reclams d’independència que posessin en perill els privilegis dels quals en gaudia gairebé sempre una minoria i obtinguts gràcies al sotmetiment d’altres individus, grups o nacions.
La por ,emoció primària i que es manifesta en tots els animals, és un recurs que els atorga la natura per a allunyar-los del mals que poden posar en perill la pròpia existència; hi ha pors racionals, aquestes son fruit de l’experiència: quan patim qualsevol tipus de dany acostumem a tenir por a la causa que l’ha provocat i tendim a allunyar-nos d’aquesta, a evitar-la; aquesta és una por que ens activa, que ens mobilitza davant un possible o real esdeveniment que reconeixem com a nociu; ens empeny a evitar-lo i, en cas de no ser encara present, a treballar per a que aquest no acabi essent real.
Cal parlar també de les pors irracionals, aquestes no estan fonamentades en l’experiència; són pors metafísiques, no hi ha cap fet concret que les sustenti i per tant no serveixen per a res, ens paralitzen perquè, davant d’allò que no es manifesta de manera tangible, no sabem mai com hem d’actuar perquè no hi ha munició vàlida contra fantasmes; no preserven integritat de cap mena i són aquelles que s’han utilitzat històricament per a immobilitzar i tenir sotmès a l’ésser humà.
A partir de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre, el nostre poble ha sofert i està sofrint el bombardeig constant de pors de les dues menes: de pors racionals, originades en l’experiència acumulada durant els trenta anys que hem hagut de lluitar per evitar retrocessos de tota mena i que ens orienten i activen cap a un defuig de les situacions que ens han portat on som ara, aquestes per tant, són pors útils. I de pors irracionals, fonamentades en fets els quals res ens garanteix que puguin acabar materialitzant-se, perquè no son fets reals; són només imaginaris, un còctel d’escenes catastròfiques, no fonamentades en cap dada empírica i emprades per aquells que ens volen sotmesos.
Últimament estem veient com qui empra la por per a subjugar als demés, també utilitza el fantasma de fets passats que han sotragat la humanitat, per traslladar-los a un present en el qual aquests no son res més que això, un fantasma; pretendre revifar l’espectre del nazisme sense tenir en compte la diferència abismal entre aquell nacionalisme malaltís que nega el dret a ser dels altres, i la reivindicació del dret a ser d’un poble pacífic, que reconeix en els demés el mateix dret que s’atorga a ell, és sens dubte un exercici de mala fe a més d’un insult a la intel·ligència d’aquells a qui dirigeixen el seu discurs.
Sabem també que, entre molts possibles horitzons, només es fan reals aquells que els homes i les dones construïm a cops de voluntat. Catalunya serà allò que els catalans i catalanes, moguts per l’esperança o per la por, vulguem que sigui; és només a les nostres mans que allò més nefast imaginat esdevingui o no real.
Per tant cal dir un NO rotund a la por inútil, cal anar a votar però moguts només per la voluntat d’encarar el nostre destí cap allà on el dirigeixen els nostres millors desitjos, i que la por útil que ens alerta ens aboqui només a esvair ombres; ens aboqui sempre a una esperança crítica, antítesi d’aquesta por paralitzadora, i que ens situarà en el lloc oposat al d’aquells que ens volen submisos i silents.
La por irracional porta més irracionalitat i ens detura com a poble; cal superar-la si el que realment volem es responsabilitzar-nos del nostre destí i que es faci palesa la nostra maduresa.
Seguir com fins ara ens permet continuar culpant a algú altre dels nostres fracassos però mai ens donarà el dret a reivindicar com a nostre cap triomf, tot i ser-ne mereixedors de molts.
Els catalans i catalanes hem de decidir què volem ser i cal tenir present que cap gran pas s’ha donat mai amb l’absència de vertigen. Hem de recuperar aviat les nostres espigues d’or perquè cada dia hi ha més gent al nostre petit país que passa gana i a aquesta no l’ha saciat mai la por inútil.
