Queda clar, no cal ser vident; un cop tant Junts pel Sí com la Cup han descartat la DUI, l’única via que ens queda és forçar Europa a permetre celebrar un referèndum vinculant per la independència, un referèndum que, per cert, amb tota lògica i raó, Oriol Junqueras, curiosament de Junts pel Sí, opina que no té cap sentit perquè ja l’hem fet el passat 27-S, quan l’independentisme va guanyar tant per escons com per vots, encara que de la victòria en vots la Cup no sembla haver-se’n adonat. Incloure tots els tòtiles de CSQP, l’abstenció i el vot nul dins del vot del no és, a més d’equivocar-se, caure en la trampa espanyola. Els catalans no volen realment la independència, només jugar a voler-la, i per això quan la cosa sembla que pot anar de debò xiulen i miren cap a una altra banda en comptes d’anar fins al final i defensar amb dents i ungles allò que els apropi al que diuen que és el seu objectiu .
Quan la Cup diu ara que descarta la DUI perquè suposadament no s’ha arribat al 51% dels vots i així s’hi van comprometre abans de les eleccions, curiosament no s’adonen, rebels com diuen que són, que cauen en la trampa de l’statu quo espanyol en assumir el mateix argument dels seus càlculs tramposos sobre el vot emès i no emès; quan la Cup al·lega no poder trair la seva decisió assembleària sobre el 51% en vot per aprovar fer la DUI, tenint en compte les esmentades trampes no s’adona que amb aquesta rigidesa sobre la seva pròpia llei assembleària demostra ser feble en el seu sectarisme de classe, i s’està posant al mateix nivell que el govern espanyol amb la seva actitud sobre el respeto a la ley per sobre de les necessitats democràtiques i de justícia; quan la Cup diu que no té sentit que el procés per la independència passi només per la figura d’un sol home, referint-se al president Mas, es contradiu quan a continuació és ella mateixa, la Cup, qui més dóna importància a aquest sol home en negar-li vehementment la investidura; quan la Cup diu no voler investir Mas perquè és “el president de les retallades”, a més de ser una visió cega, injusta i contradictòria justament amb la raó principal d’ofec fiscal per la qual la Cup vol entre altres coses la independència, està esgrimint el mateix discurs que Podemos i el PP, per dir-ho a tall resumit i gràfic; quan la Cup diu que la figura del president Mas està cremada i cal renovar-la, està fent el joc a l’espanyolisme, que ja des del primer i fresc moment repetia que la imatge de Mas estava cremada i calia renovar-la, i la Cup no s’adona que el que està cremat fins al socarrim és el mantra que la figura de Mas està cremada, un mantra la repetició del qual hauria d’alertar la Cup abans no sigui ella qui acabi cremada pel poble, fins als collons de sentir-li dir estúpidament que en Mas està cremat; quan llegeixo que “Cs burxa la Cup perquè no investeixi Mas president”, la Cup ja té la resposta inequívoca del que ha de fer; quan la Cup en aquest moment fa prevaldre la qüestió dreta-esquerra barrejant-la amb l’objectiu d’independència està caient en la trampa demagoga espanyolista de las cosas que de verdad interesan a los ciudadanos, i oblida justament la principal raó de ser de l’esquerra radical, i és que no hi pot haver alliberament social sense –i això vol dir prèviament–alliberament nacional. Francament, entenent-los perfectament, no entenc la gent de la Cup.
Els catalans continuen posant-se ells mateixos bastons a les rodes, no fos cas que aconseguissin allò que ells mateixos diuen i creuen voler aconseguir. Un cop descartada la DUI, l’estúpida autolimitació que s’imposen m’obliga a veure la qüestió independentista com un bucle, una cronificació de la cantarella independentista, perquè no em puc creure que s’estigui fent camí efectiu cap a la independència. La major part de l’independentisme català no ho sap, però en no estar disposat a sacrificar-se en la desobediència, està maldant simplement per tenir raó i que la raó li sigui reconeguda, com criatures; l’independentisme català no ho sap, però està maldant, en definitiva, perquè Espanya mogui fitxa i ens ofereixi una tercera via inexistent, com paradoxalment els independentistes mateixos reconeixen. Un cas psiquiàtric. L’independentisme català, doncs, majoritàriament no és tal, perquè no està disposat a anar fins al final en el seu suposat objectiu. Conec un munt de gent que es fa dir escriptora perquè diuen que tenen moltes idees i que un dia escriuran un llibre. Res de res.
El comportament català és esquizofrènic. Massa segles de rentat de cervell espanyol i de cultiu de la covardia i la immaduresa nacional. Voleu l’últim exemple vergonyant? La patètica reacció dels catalans, començant pels mitjans, sobre la imputació del president Mas. De tan normalitzada com els catalans tenen la pròpia indignitat, no se n’adonen i per tant de moment no veig que ningú comenti l’esmentada reacció, i això que la cosa és evident, escandalosa com sempre. Ara mateix veig els catalans molt entretinguts analitzant els termes de la imputació feixista i humiliant de Mas per part de l’Estat espanyol, i preguntant-se si serà o no inhabilitat o si anirà o no a la presó. És a dir: ni els passa pel cap desobeir. Un cop més els catalans acataran el càstig espanyol com xaiets, en comptes d’ignorar la imputació dictatorial espanyola i els seus termes, disposats a desobeir i provocar una revolta al carrer que causi estralls en defensa del president com a símbol de la dignitat nacional catalana i de l’objectiu d’independència. No, es fa just el contrari del que caldria, i aquesta és la prova definitiva que resumeix la mentalitat catalana i fins on són capaços d’arribar els catalans per a la independència: enlloc, més enllà del bla bla bla de sempre. No és estrany que se’ns pixin a sobre. Ens acabaran d’esclafar, i per imbècils.
De moment, el 27-S ha servit segur per a una cosa: ha fet més fort el partit de l’IBEX-35, amb 25 diputats, i ha triomfat Unió en apropar de manera decisiva el gran Duran Lleida, ídol d’entre ídols, a poder complir el somni de la seva vida. Crack com és de la bona vida, de la necessitat en farà virtut. O és que potser, amb el fracàs d’Unió, quan aviat es faci del PP no tindrà més possibilitats de ser ministre? En fi. Vist el panorama, què més em queda si no el sentit de l’humor?
