La por al futur i altres obstacles

(Versió estesa a 3500 caràcters de l’article publicat a El Punt Avui el 30-Jul-19)
A ‘Don’t even think about it!’, George Marshall ens explica alguns dels factors que han contribuït a silenciar o minimitzar l’escalfament global. D’una banda, l’escalfament global és un problema que s’han apropiat els moviments ecologistes: és lògic, conseqüent i inevitable que en facin una de les seves (o “la”) prioritats, però el problema és que hi ha amplis sectors de la població que, per motius diversos, tenen urticària als ecologistes i a les posicions polítiques que representen i, per extensió, a les causes que defensen. Aquesta repulsió representa que tots aquests sectors es senten totalment alienats d’un problema que ja no és seu, sinó “dels ecologistes”. Els governs i les empreses es varen fregar les mans perquè el problema deixava de ser central per a la vida política, i passava a ser un problema d’ecologistes, debatut en fòrums ecologistes i legislat per lleis ambientals, cosa que permetia a gran part de la població convertir-ho en un problema perifèric, del qual es preocuparien quan haguessin resolt els problemes realment punyents del dia a dia, com l’economia, la feina, el crim, etc…
 
Per la seva banda, els polítics han organitzat una xarxa enorme d’institucions, trobades i tractats, que l’únic resultat tangible que semblen tenir és la seva autoperpetuació en el temps. Es creen tractats innecessàriament complexos i processos que no es poden implementar, per tal de que sembli que es fan coses, mentre s’evita deliberadament fer res que tingui un impacte real.
 
Alhora, semblaria que el fet de tenir fills, hauria de ser un dels principals catalitzadors per a l’acció. Al capdavall, ells seran els que en rebran el ple impacte. Però, paradoxalment, estudis multinacionals mostren que les famílies amb fills tenen menys tendència a pensar que l’escalfament global és real, o a parlar-ne. La lògica suggereix que tots els biaixos de percepció per a evitar l’ansietat i la por esmentats en articles previs, es mobilitzen de forma amplificada quan hom té fills: el desig de que tinguin el millor futur possible ens impel·leix a voler veure’l de forma optimista.
 
També, les recerques de Bruce Tonn de la Universitat de Tennessee, revelen un profund pessimisme subjacent a la nostra societat. Segons ell, quan pregunta a la gent pel futur, són incapaços d’imaginar cap futur més enllà de 20 anys més endavant. La meitat dels seus entrevistats no desitjaven haver pogut néixer en el futur, i creien que la humanitat s’extingiria, molt possiblement per un col·lapse mediambiental. El contrast no podria ser més fort amb les generacions que ens han precedit en el passat recent, les quals sempre imaginaven que el futur seria un lloc millor que el passat.
 
Finalment, la teoria de la gestió del terror a la mort de l’antropòleg Ernest Becker, recolzada per més de tres-cents experiments, diu que, quan a algú se’l fa conscient de la seva mort, immediatament racionalitza l’amenaça, sovint negant el perill o la seva proximitat. Basant-se en aquesta teoria, Dickinson, professora de neurociència de la Cornell University, suggereix que moltes de les respostes estàndard davant de l’escalfament global (negació, situar els impactes a un futur llunyà, etc…), són totes consistents amb les nostres respostes al temor a la mort: podem evitar la por a l’escalfament global a base de situar-ne l’impacte més enllà de la nostra vida.