El 1892, a l’article “Viure del passat”, Jaume Brossa exposa que “l’organització de la nostra nacionalitat no està gens renyida amb l’avenç polític i civil de les classes que estan apretades per la camisa de força de l’actual estat mesocràtic, sinó que, tenint per fonament la sobirania de l’individu, anirà desplegant tots els factors i energies socials per arribar al súmmum del nostre programa, a la democràcia pura”. I, un any després, Alexandre Cortada ja afirma que totes les reformes socials s’han de basar en els sentiments catalanistes, doncs “sense ells difícilment es podrà realitzar res de gran i de bo.”
En aquest context, es formen alguns dels líders més significatius del moviment obrer català de les primeres dècades del segle XX, com ara Salvador Seguí i Francesc Layret. Així, per exemple, Seguí (més conegut com el Noi del Sucre) esdevindrà un referent amb la vaga general revolucionària de l’agost de 1917. Encara que la major demostració de la seva capacitat de lideratge la realitza el 19 de març de 1920, durant la vaga de La Canadenca, en el mític míting de la plaça de braus “Las Arenas”, davant més de 20.000 treballadors. Seguí és un referent, tant en la conquesta de millores econòmiques i socials, com a l’hora de condemnar les accions més exaltades i radicals dutes a terme per altres membres de la CNT.
Entre 1917 i 1923, Catalunya viu moments especialment difícils, tal com posa de manifest l’assassinat de més de 300 líders catalanistes i sindicalistes. El ministre de Governació de l’època, Manuel de Burgos Mazo, acusava directament els màxims responsables d’aquella situació: “Hay que decirlo con toda claridad, sin temor alguno, como debido tributo a la verdad: la clase patronal y otros elementos directivos de Barcelona son los principales culpables de ese estado social que allí existe hoy; sin que osemos defender tampoco la absoluta inocencia de los gobiernos”. En aquest sentit, el governador civil de Barcelona, Carles Bas, aclaria que “la Federación Patronal tal como estaba constituida, no servía para asentar los cimientos de una obra de armonía y de tranquilidad…de ahí, la frase fatídica tantas veces repetida ante mí, de “dar la batalla””. I, al llibre Memorias de un industrial de nuestro tiempo, el ministre franquista Pere Gual i Villalbí recorda els anys del pistolerisme amb aquestes paraules: “¡Oh! Años de 1919-1920, cómo habré de recordaros siempre con el horror con que se recuerda una pesadilla que crispó nuestros nervios con el espasmo del terror.”
Finalment, el 10 de març de 1923, el mateix Seguí és assassinat al carrer de la Cadena del Raval de Barcelona per pistolers protegits pel Governador Civil de Barcelona, Martínez Anido.
De forma similar, el polític i advocat Francesc Layret i Foix també havia estat assassinat el 30 de novembre de 1920, mentre sortia de casa seva per interessar-se per alguns dels seus companys empresonats. Els responsables mai van ser detinguts i el mateix Burgos Mazo es preguntava: “¿Qué individuos del Sindicato Libre están encarcelados?(…)¡Ah! Es horrible, es intolerable, digno de los más severos castigos, la trama sistemática para atentar contra las personas o sus legítimos derechos a la vida y a la propiedad; pero es todavía más repugnante, más execrable que (…) el poder público [termine] poniendo la justicia a merced de la parcialidad y consintiendo a unos lo que en otros persigue sin piedad”.
En aquell període, doncs, com en tants altres moments de la nostra historia, la justícia social i els drets nacionals de Catalunya apareixen inextricablement vinculats. I, probablement, el discurs de Salvador Seguí a l’Ateneo de Madrid n’és una de les millors proves: “si es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. (…) En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por”.
Article publicat a l’Avui l’11 de setembre de 2008
