Vivim en un món de G20s, Top10s, G4s, Champion Leagues, MTVs, EMIs, GRAMIs, OSCARs, BAFTAs i un interminable etcètera de clubs privats on si no hi estàs convidat no ets ningú. Un món on sense imatge de marca, departament de marxandatge, d’imatge o de premsa ets considerat un rodamón desposseït, no de casa, sinó de raó social. Immersos com estem en irreversibles dinàmiques que empenyen a viatjar a alta velocitat i obliguen a estar permanentment connectats a Internet i al mòbil, no pertànyer a aquests clubs, no participar de tots els recursos que ofereix la societat global et condemna inexorablement a l’extinció. Les societats que es mouen en la mateixa direcció d’aquest corrent ultra-tecnològic sobreviuran, en canvi, les que no sàpiguen destacar-se de la resta oferint originalitat, eficiència, valor afegit, adaptabilitat i imatge desapareixeran.
Així ho ha entès el Govern de la Generalitat que s’ha abocat envers una projecció exterior a tots el nivells, més enllà de puntuals relacions comercials o promocions turístiques i culturals. Com ve sent habitual aquest fet també està sent motiu de polèmica. Una d’aquelles polèmiques provincianes que escampa gastroenteritis entre aquells qui tenen una visió de país limitada. Personetes amb un mapa geopolític al cap del gust dels habitants de la caverna de Plató, aquella on la dramaturga Aguirre va córrer a amagar-se. Siguem seriosos, l’aposta per l’obertura de delegacions polítiques és un dels grans encerts d’aquest Govern d’Entesa. Concretament de l’obstinació de Carod Rovira per fer realitat una necessitat peremptòria, la presència de Catalunya al món global. Dit d’una altra manera: No ser-hi seria un suïcidi. El recent nomenament de Rosa Clavell dona un pas més en la formalització d’accions que, com deia el vice-president, han de ‘presentar Catalunya com un actor polític, amb un govern i un parlament propis’, a la vegada que descarrega l’agenda del republicà. Aquest fet se suma a la intensa activitat d’ACC10 (abans COPCA i CIDEM), Turisme de Catalunya, l’ICIC i el mateix Institut Ramon Llull, i potenciarà la coordinació de l’acció exterior de Catalunya. Un projecte tant ambiciós com necessari i que ja fa temps que dona fruits gràcies a tots aquests ens públics.
Algú podria dir que aquesta no és una acció coordinada del Govern sinó de l’afany propi de Carod, i certament és en bona part així, com ho és que de no ser així no s’estaria portant a terme. La política exterior de Catalunya no ha estat mai una prioritat a l’agenda de socialistes i eco-socialistes, i mirant enrere l’únic que apareix és la figura omnipresent d’un incansable Jordi Pujol investit en ambaixador per a tot el continent.
Nostàlgics de les cartilles de racionament demanen menys delegacions i més col·laboració amb les ambaixades espanyoles, en un intent de passar per esforç pressupostari el que és en realitat una apologia de la formación del espíritu nacional, en especial quan és a bastament conegut que el cos de funcionariat diplomàtic, com el de justícia, és dels pocs que es van salvar del lifting post-franquista. De fet els pressuposts amb els que funcionen les delegacions són, en termes hoqueístics, de Mundial B, i qualsevol petita ambaixada espanyola a una república bananera els triplica. Es pot discutir sobre la idoneïtat d’obrir-ne a Europa o als emergents països asiàtics però el model actual, fusionant CIDEM i COPCA, concentrant instal·lacions en un mateix edifici per reduir-ne els costs dels immobles, limitant el nombre de funcionaris, francament, econòmicament parlant és tota una ganga.
Hi ha molt camí per córrer, però aquest és el camí.
