La ploma de Mas

El dissabte 27 de setembre se’ns va dir que era un dia històric perquè el president Mas signaria el decret de convocatòria de la consulta del 9-N. El poble va respondre amb escreix al moment, fos personant-se a la plaça Sant Jaume o seguint tota la retransmissió per TVC. Tanmateix, aquells que fem politologia independent ja vam veure que alguna cosa grinyolava en aquella posada en escena. I no van ser només les sonades absències de Joan Herrera i de Duran i Lleida, ni l’actitud distant d’Oriol Junqueras –que com a historiador sap distingir el que són els moments històrics dels que no ho són- qui mans a la butxaca i vestit pret-a-porter de Little Odessa, es mirava l’espectacle amb malfiança.
El que de debò va causar forta impressió va ser l’anunci que la ploma de la signatura seria enviada al Museu d’Història de Catalunya. Feia sospitar la immediatesa en voler convertir un objecte en històric quan el que determina si una cosa ho és o no és, precisament, el pas del temps. La lectura política que se’n va despendre és que hi havia pressa per fer passar aquella ploma a la història perquè, si s’esperava una mica, ja no ho seria. I així va ser. Bé, no siguem del tot injustos. Una mica sí que hi va passar perquè és el segon decret de la Generalitat impugnat més ràpidament pel govern espanyol, després del de proclamació de l’Estat Català l’octubre del 1934.
La ploma, negra i robusta, gravada amb l’emblema de la Generalitat, havia estat feta expressament per l’empresa Inoxcrom. Made in Catalonia. Cal dir que era sòbria i discreta, molt de l’estil del president Mas. No me l’imagino en mans de cap altre polític. Si hagués signat el decret en Miquel Iceta, per exemple, segur que la ploma hagués estat d’una altra mena.
Era nova però Mas la dominava a plaer com si l’hagués fet servir tota la vida. Amb l’abrandament i l’èpica d’aquell instant, a les seves mans, semblava una llança de watusi en miniatura. Però a mida que han anat passant els dies hi ha qui, amants de la xerinola com som els catalans, l’ha vist més com una vareta de mag de fira, un got de tub de triler de la Rambla, o una ploma de vol gallinaci.
Quan es va saber la notícia, al MHC devien xalar de valent. Un dels problemes que ha tingut aquest museu des de la seva creació és l’absència d’una col•lecció artística o d’un fons sòlid d’objectes històrics que permetés reforçar el seu discurs expositiu. Aquesta mancança ha fet cometre alguns crassos errors al centre, com quan fa alguns anys es va comprar sobrevalorada de preu una banderola processional del segle XIX pensant-se que era una ensenya militar de la Guerra dels Segadors.
Però Mas, enviant la seva flamant ploma al MHC, pot haver obert una nova via per a que la nostra història nacional més recent pugui ser explicada mitjançant petites peces contemporànies “històriques”. Una gran col·lecció low cost per fi al nostre abast. Encara és aviat per dir-ho però potser el president ha encetat, tal vegada sense saber-ho, un nou camí en l’evolució de la museografia.
Se m’acuden infinitat d’objectes “històrics” que podrien acompanyar la ploma presidencial en la nova exposició del museu: la samarreta groga que duia Joan Clos quan va fer el mico amb Carlinhos Brown, la bossa-bitlletera de Jordi Pujol Ferrussola, l’americana de Fèlix Millet, la tarja de crèdit de Manuel Bustos, el botox de Victoria Álvarez, el pijama de ratlles d’Enric Marco, un cartró de tabac del conseller Ausàs, la toga de Lluís Pascual Estevill, la mala llet d’Eulàlia Vintró, les llàgrimes de Josep Lluís Nuñez, , les calces de Maria Lapiedra, els maletins de Jordi Planasdemunt, la barretina de Jimmy Jump, la cueta de Fidel Pallerols,… Tot el recorregut pot estar amenitzat per un fil musical on també sonin melodies “històriques” com l’havanera Marta voladora, o l’afortunadament insuperable versió de la Laura de Lluís Llach que van fer Beth, Bikimel i Ivette Nadal al Concert per la Llibertat.
L’escriptor anglès Edward Bulwer-Lytton, que sense arribar a conèixer la Inoxcrom de Mas ja digué que la ploma era més forta que l’espasa, va escriure la novel·la històrica Riezi, l’últim tribú. Aquesta obraexplica el triomf i caiguda de Cola de Rienzi, un polític real de la Roma medieval del segle XIV que es va autoproclamar “tribú del poble”. La ciutat de Roma el va rebre com un alliberador i ell va prometre’ls que restauraria la glòria de l’antiga república romana. Però quan els ciutadans van veure que el seu líder era incapaç de realitzar els seus objectius i que contemporitzava amb els oligarques de sempre, van revoltar-se i després de ser lapidat, decapitat i cremat, van llençar el seu cos al Tíber.
La Història (l’autèntica, no les historietes de pa sucat amb oli) pot ensenyar moltes coses a tots els nostres polítics. Entre elles, que a la gent no se la pot enganyar sempre. I que si no compleixes els teus compromisos, els mateixos que un dia t’han encimbellat poden ser els que poc després reclamin el teu cap. La majoria del poble vol llibertat, i qui aquesta vegada vulgui escamotejar-la que s’atengui a les conseqüències. Que si van maldades el MHC encara haurà d’habilitar una sala per a restes calcinades… que podrien exposar-se entre les cendres dels 18 informes del CATN (en va faltar un 19è que teoritzés sobre el succedani de consulta) i les flames de la bandera espanyola que Uriel Bertran i Alfons López Tena van requisar de l’hemicicle del Parlament en una altra jornada “històrica”.