Ja fa molt de temps que moltes de les nostres esperances col•lectives s’han vist –almenys temporalment– frustrades. I, per tant, en descriure la situació política del país fem servir paraules força gruixudes. De vegades, són fruit de la confiança de parlar entre amics; d’altres, de la migradesa de l’anàlisi i del vocabulari; i, massa sovint, del gust malsà de recrear-se en les pròpies misèries.
Sens dubte, tots podem entendre la temptació de descriure la situació del país com un veritable “desastre nacional”, però, simultàniament, també és convenient recordar que aquesta mateixa expressió fou escollida pels impulsors dels Quaderns de l’exili per referir-se a la guerra de 1936-1939 i a la dictadura feixista espanyola.
No pretenc pas qüestionar el dret d’usar el lèxic que cadascú consideri més oportú, però potser convé recordar que l’abús a l’hora de fer servir determinats conceptes pot acabar erosionant-ne el contingut. ¿Si la situació actual és de “desastre nacional”, aleshores com hauríem de qualificar els esdeveniments de set dècades enrere? Així, per exemple, caldria tenir ben present que, tot recordant la mort d’Andreu Xandri i tots els altres companys caiguts en combat durant la guerra, Raimon Galí afirmava que “en la plenitud de la derrota i de l’oprobi també l’hem desitjada nosaltres”. I, en aquest sentit, em sembla que ningú gosarà dubtar que, afortunadament, en el moment present, a cap de nosaltres no ens cal desitjar la mort, perquè estem a anys llum de la plenitud de la derrota.
En definitiva, en les circumstàncies actuals hauríem de defugir els barroquismes estètics, i els nostres discursos haurien de ser tan reals, tossuts i precisos com els fets que pretenen definir.
Article publicat a l’Avui el 10 d’octubre de 2008
