Encara que sigui amb retard reprodueixo article de l’Economia digital de fa dues setmanes
Després d’assistir a la plantada de Mas-Colell al Consell de Política Fiscal i Financera he rememorat les meves pròpies vivències d’aquest tipus de reunions i les reflexions que m’havien produït. Uns consells formats pels consellers de les diverses Comunitats Autònomes d’un ram determinat que, sobre el paper, tenen la funció de coordinar les polítiques.
Ja que moltes vegades els polítics i opinadors del règim ens venen que vivim en un Estat compost, dels més descentralitzats d’Europa, és molt fàcil comparar com funcionen els organismes similars de representació territorial. Només observant Alemanya, la que ara mana i manarà a Europa –l’únic gran Estat mínimament eficient, gràcies precisament al seu federalisme– ens n’adonarem de la distància infinita que hi ha amb Espanya. Allà, els Consells territorials són realment de coordinació. I això vol dir que:
1.A l’Estat federal no se li acudeix presentar resolucions que afectin a les competències dels Estats federats o lands.
2.L’Estat federal escolta els lands i contribueix a facilitar el diàleg perquè puguin treballar junts.
3.Fins i tot, sense tenir-ne obligació, en temes de competència de l’Estat federal, els lands determinen la voluntat d’Estat en conjunt. Quan es posen d’acord, és clar.
4.Alemanya té contrapesos institucionals molt potents per si el mecanisme de coordinació entre territoris fos vulnerat pel centralisme. El primer, el senat federal, amb representació territorial clara i amb dret a veto per part de cadascun dels territoris si veuen vulnerats els seus interessos o competències.
5.Un altre contrapès és un Tribunal Constitucional, autènticament federal en la seva composició. I això vol dir ser un àrbitre realment neutre.
6.I, sense ser exhaustiu, el fet de que els ajuntaments depenguin legalment i financerament de cada land, impedeix l’ús d’aquests com un contrapoder manipulat per l’Estat central.
Res d’això es compleix al Regne d’Espanya. La meva experiència en set anys va ser il·lustrativa. Només en contades excepcions, en els àmbits que em va tocar gestionar, durant l’etapa de Governs del PSOE varem trobar una actitud federal –ja que no un marc legal blindat–. Potser a la secretaria de Comerç i a la de pimes i innovació. A la resta d’àrees: turisme, consum, universitats, indústria, recerca, etc., res de res. I no parlem de la majoria d’actituds dels altres ministeris.
Als consells de Govern de la Generalitat ens varem afartar de presentar conflictes de competència i recursos d’inconstitucionalitat. Les queixes i els laments de la majoria de consellers, inclosos els del PSC, eren freqüents. En sanitat, ensenyament, serveis socials, obres públiques, governació, treball, justícia, etc. En fi, que malgrat la pertinença al mateix color polític de les dues terceres parts del Govern català amb el de Madrid, l’esperit federal brillava per l’absència. Sistemàticament, Madrid prenia decisions en camps de competències autonòmiques, anunciava decisions amb costos sobre els pressupostos autonòmics que els consellers ens assabentàvem per la premsa, allà on calia que prenguessin mesures no en prenien i deixaven a les CA desgastar-se davant l’electorat.
Les reunions territorials esdevenien, així, una rutina on els caps del ministeri de torn informaven del que ja tenien decidit. Immediatament, es produïa una batalla campal entre CA pròximes al Govern i les que estaven en mans de l’oposició per raons purament partidistes. Els representants del País Basc i Navarra callaven sempre, amb la caixa plena no tenien perquè desgastar-se. Al final, feien i fan el què volen. A Catalunya, per ser la més perjudicada i la més rellevant, li tocava esbossar crítiques o propostes que molts cops restaven solitàries. I llavors, fora de la reunió, tant els consellers del PP com del PSOE, de vegades, fins i tot et donaven la raó.
Repeteixo, amb honroses excepcions les reunions territorials eren i són una pèrdua de temps o bé una teatralització per a legitimar les sistemàtiques invasions competencials de l’Estat. Espanya no té res de federal; és un Frankenstein centralista –ineficient econòmicament per irresponsable–, al que s’ha volgut vestir amb roba de disseny. Llavors, la plantada de Mas-Colell al Consell Territorial no és estranya. Als nivells d’unilateralitat i d’humiliació de les CA, especialment Catalunya, a la que s’ha arribat, l’estrany seria continuar-hi participant. http://www.economiadigital.es/cat/mobile-viewer.php?IDN=2012_08_33370
