El canvi tecnològic que va representar el neolític va permetre que cada nou agricultor i ramader visqués amb una quantitat de terra molt inferior als seus predecessors caçadors i recol•lectors. Per contra, el canvi tecnològic representat per la Revolució Industrial ha comportat un increment sostingut dels recursos explotats.
La “petjada ecològica” sintetitza l’impacte de l’activitat humana sobre el medi mitjançant un valor de superfície, expressant les hectàrees de terreny que són necessàries explotar per proveir-nos d’aliments, per tenir una vivenda, per escalfar-nos, per desplaçar-nos al lloc de treball, d’estudi o de vacances. En definitiva, per consumir tot tipus de productes i per abocar-hi els residus que generem. El seu objectiu fonamental consisteix a avaluar la incidència sobre el planeta d’un determinat mode de vida i, conseqüentment, del seu grau de sostenibilitat.
En altres paraules, la petjada ecològica pot servir per calcular la superfície necessària per sustentar el consum anual per persona. Podem fer estimacions similars per a cada producte que consumim, partint de la base que cada material exigeix una àrea determinada i que, al mateix temps, cada tipus de residu exigeix un cert espai per ser assimilat. Sumant totes aquestes superfícies arribem a la petjada ecològica d’una persona, d’una ciutat o d’un país. Els resultats demostren que la nostra petjada ecològica actual és molt superior al territori disponible.
Segons el nostre nivell de vida actual, s’ha calculat que cada català necessita entre 4 i 5 hectàrees per satisfer les seves necessitats i cada nord-americà entre 7 i 9. Malauradament, des d’un punt de vista global, alguns dels càlculs realitzats estimen en 1’7 ha la biocapacitat del planeta per cada habitant; és a dir, si haguéssim de repartir el terreny productiu de la terra en parts iguals, a cadascú dels més de sis mil milions d’habitants del planeta li correspondria 1’7 ha per satisfer totes les seves necessitats. Avui dia, però, el consum mitjà per habitant és de 2’8 ha. D’aquesta manera, estem consumint més recursos i generant més residus dels que el planeta pot produir i admetre.
Amb l’actual tecnologia, el nivell de vida dels països desenvolupats no es pot estendre a tota la població mundial. La sostenibilitat dependria del grau d’equitat en les relacions internacionals i de canvis importants pel que fa a les relacions comercials. Per ella mateixa, la lliure competència serà insuficient per resoldre aquests problemes. I, per tant, també haurem de ser capaços d’implementar iniciatives cooperatives, d’establir acords internacionals per protegir el patrimoni global i d’intentar reduir les nostres necessitats materials. I, en aquest sentit, cal tenir especialment present que –segons alguns investigadors– no s’ha pogut demostrar que per sobre dels 8.000 dòlars anuals per càpita, l’increment dels ingressos comporti un augment de la felicitat.
Article publicat a El Temps, el juliol del 2009
