No puc no escombrar cap a casa. Avui no, tot i que el diari més vell que Matusalem d’aquest sant país decideixi -només 130 anys després!- enraonar en català; ara, però, falta que pensi, també, en català, i ja tindríem l’allioli lligat en comptes de negat, per variar. A més, tampoc sé no mirar-me el melic, encara que les morts de l’11-S hagin pogut ser ungides d’heroïcitat -segons els EEUU- per l’assassinat premeditat d’Osama Bin Laden: Obama, en efecte, ja ha guanyat les eleccions del 2012 i Al-Qaeda s’ha quedat sense el factòtum, malgrat haver generat franquícies, subdivisions integristes, que agafaran aquesta marca de prestigi (sic) i procuraran expandir la jihad arreu del món mentre estimulen el fet de recuperar els antics califats perduts.
Decidit, parlaré dels meus. A Arenys de Mar anem a tocar ratlla (baixar per la riera fins a estar al mateix nivell entre el terra i el mar: l’horitzó), com a set-ciències dormim amb les ulleres posades i els dijous parlem en castellà, atès que els dijous era el dia en què -com amos de les cases- donàvem festa a les minyones; quines excentricitats, tot plegat. La ironia és per les persones intel·ligents i l’amargor per aquelles que no han acceptat les seves pròpies limitacions. A còpia d’esmenar l’error, ben pocs han sabut superar el dilema hamletià. Estem aferrats com una paparra a la recerca de la identitat del que som i farem. Formo part d’una generació desperta, que, quan surt del forn de pa, no fa cara de pa tou. Parlo de jovent intransigent: personetes que entrem a la divisió dels adults i volem assumir responsabilitats perquè sabem que tan sols es fan concessions en aquelles coses que no són objecte de discussió a fi d’arribar a un acord.
Blaise Pascal és entre els més fervorosos: ‘Si no actues com penses, acabaràs pensant com actues’. A molts ens agradaria votar-nos els uns als altres: premiar els qui marquen la diferència en l’u per u i tatxar aquells que no saben on s’han posat. Això no obstant, ha de quedar clar que no hi ha ningú que gosi posar en dubte la fidelitat de pertinença a la vila; només faltaria. Els macips han representat la clau de volta: han estat les llistes obertes que no tenim. Tothom s’ha bolcat perquè hàgim estat proclamats -des del programa Mans de Catalunya Ràdio- com el Petit Tresor dels Països Catalans!
Tradicionalment, els macips, com els catalans, han romàs subjugats a la seva morfologia: ser esclaus del propi aprenentatge. Finalment, després que uns quants joves s’haguessin conjurat a no romandre al servei d’altri, s’han encarregat de fer alguna cosa rellevant: posar-se la població a la butxaca perquè han insuflat amor entre els seus semblants. Es tracta de l’amor propi que la política municipal no sap arrambar entre les parets del consistori.
Aquest #22M, per tant, els municipis de la nació seguiran sumant voluntats per la secessió, pel divorci entre dos que, per poder-se estimar, necessiten separar-se. Paral·lelament, tanmateix, regaran el sotabosc: es cosiran les vestidures esquinçades. Pot titllar-se de paradoxal, però la llibertat de Catalunya i els seus pobles són la mateixa lluita. En aquest sentit, els arenyencs no som menys i ja tenim l’etiqueta: #22Mareny, en honor al ‘Mareny’ de Ferran de Pol; i hem fet descansar la ‘Sinera’ de Salvador Espriu i deixat de banda la ‘Rialda’ de Fèlix Cucurull. I no debades, el valor cívic ens fa arrelar d’allà on som i ens en sentim orgullosos: la petita pàtria.
