Recordo que, de nano, a Badalona hi havia tot de personatges pintorescos que feien la delícia de la canalla. Suposo que a totes les èpoques n’hi ha hagut i, de fet, tinc constància d’alguns que no he arribat a conèixer, de l’època dels meus pares, com en Càscaras, que dormia sota les barques o la Sac-de-Merda, que treballava al Vidre Negre. En canvi n’he conegut de l’època dels meus fills, que no esmentaré ara perquè molts encara estan, diguem-ho així, en actiu. De la meva època en recordo alguns de mítics, com en Robín del los Bosques, aquell homenàs carregat de llegendes que empaitava els gossos i regava els jardinets de la Rambla, o en Quico de cal Gotzo: “Quico, digues bolígraf” i responia tot estarrufat: “Bolífaro! Ara do’m un cigarro”. O la Peixet-viu… Qui se’n recorda ja de la Peixet-viu? Era una dona ja vella en aquells anys seixanta. Aleshores vella volia dir que ja havia deixat enrere la setantena (avui les noies de setanta són tota una altra cosa). Era menudeta i tenia el cap una mica desproporcionat, més aviat gros. Sempre anava guarnida com una nina Pepa. Vestidets de blondes, amb llaços i colors llampants. Tenyida de ros viu i pintada com un lloro, cridava molt l’atenció i, de vegades la seguíem fent-li befa. Coses de la mainada, coses de poble.
Llavors Badalona, la Badalona de la meva infantesa, era bàsicament un poble fet ciutat que encara conservava una certa candidesa vilatana, al costat d’una efervescència industrial que transformava la ciutat, dia a dia, a una velocitat que es feia gairebé perceptible a simple vista. Creixia, la ciutat, al mateix ritme que els nostres ossos i li naixien barris nous on a nosaltres ens hi naixia el pèl. Era una ciutat adolescent, que estava deixant enrere la seva llarga infantesa de poble antic, feta de pagesos i pescadors. Mentre a nosaltres ens sortien grans i ens començaven a neguitejar les noses de l’entrecuix, la ciutat s’eixamplava i es feia, com nosaltres, més aviat lletjota i s’anguniejava amb les noses del trànsit i el clavegueram mal planificats. Vam començar a fer galls i la veu ens va canviar al mateix temps que, pels carrers i les places, la ciutat començava a parlar també d’altres maneres.
Tot va passar molt de pressa. La vida passa sempre molt de pressa. Jo m’he anat fent gran al mateix ritme que la meva ciutat. Una ciutat que m’estimo amb bogeria però que, de vegades, em costa de reconèixer. De la mateixa manera que em costa de reconèixer-me a mi mateix en aquest jo canviant que l’edat modula.
L’edat porta aparellada també, una certa dosi de nostàlgia. Mirem enrere i enyorem. Enyorem fets i gent, maneres de ser i maneres de viure, altres temps. I això no vol dir que renunciem a ser protagonistes del present o constructors del futur, sinó simplement que sentim la dolça escalfor de la nostàlgia. Això és bo. És natural i és bo. Ens fa més humans.
És bo sentir-se arrelat i saber d’on venim. És bo estimar el present i desitjar un futur millor. Tot forma part del mateix paquet. Jo ja no sóc el que era de petit, però sóc com sóc, en part, per allò que vaig ser. Demà seré el que sigui, també en funció d’allò que sóc ara. I no puc ni dec renunciar a res de mi, perquè sóc el conjunt de tot plegat, passat, present i futur. Com la meva ciutat. I, de la mateixa manera que jo m’he de cuidar i m’he d’anar adaptant a cada circumstància canviant i ho he de fer sense negar-me a mi mateix, la ciutat també.
Hi ha coses que s’han de canviar i d’altres que cal preservar. Hem de saber construir el futur sense destruir el passat i hem de saber corregir aquelles coses que no fem bé. No és el mateix parlar de Dalt la Vila o Canyet que fer-ho de Nova Lloreda o Sant Roc. Cada part del cos és igualment important, però necessita de tractaments específics adequats a cadascuna. Precisament per això, no es pot actuar urbanísticament de la mateixa a Montigalà que a la Salut, a Canyet com al Mas Ram o a Dalt la Vila com a Baix a Mar.
De la mateixa manera que hem d’esmerçar esforços en actuacions, com ja fem i hem de seguir fent, als barris més necessitats d’actuacions urbanístiques i de caire social, no podem oblidar ni descurar aquella part de nosaltres que encara ens aporta un fort contingut de personalitat lligada a les nostres arrels.
Encara som a temps de preservar i realçar la bellesa de la nostra vellesa, als barris antics de la nostra ciutat. Cal que protegim el nostre paisatge urbà, tant de les inclemències del pas dels anys com de la manca de senderi de les modernes Peixets-Vius que degraden el paisatge urbà amb l’esperpent del mal gust i la impunitat del campi qui pugui.
No podem perdre més temps. Urgeix que en parlem per molt que a més d’un caçador de vots li tremolin les cames només de pensar-hi. Si no ho fem, acabarem convertint-nos en la riota del país, caricatura patètica i arnada d’una ciutat ximple que no ha sabut fer-se gran amb la dignitat de la maduresa.
