“La llengua i la història són el botí més preuat a l'hora de sotmetre un poble” – Àngel Guimerà
El meu país és un país menut
on per no cabre no cap
ni un didal de memòria.
Es posa a recordar i els records
se li n'ixen de seguida per totes bandes,
es vessen en el mar
brut i oliós d'un oblit
enterc i dur com una mort antiga.
Això provoca
que el meu país no vulga ser un país
perquè no sap com és ser un país,
perquè no sap que ho és des que va nàixer.
Així,
vol ser un gra o un moc o una formiga
o una pedra menuda i desgastada,
feliç sota el sol sense saber-se
i agraint al peu que la fa moure
de tant en tant amb una puntellada ben forta
poder desentumir un poc els músculs
i avançar encara que d'immediat oblide
des d'on i cap a on
i el dolor i l'esperança.
