Els nostres dies fan ús de l’essència d’ambdues paraules. Tanmateix, però, n’hem pervertit el significat. D’aquesta manera diem avidesa per definir la voluntat de posseir béns materials. I entenem pau com el final d’una guerra, d’un conflicte. Fins i tot l’emprem com a imatge extrema d’un estat de desesperació, o com a sinònim de tranquil·litat. Per exemple amb allò de deixar en pau algú.
Dues sentències al respecte. La primera: l’avidesa i la pau s’exclouen recíprocament (Erich Fromm). L’altra, més controvertida: la pau no existeix, només la vida acabarà amb la guerra (Andrej Derkovič). Dos judicis magnífics, al meu parer, i que m’agradaria projectar al nostre moment polític. Prèviament, però, deixeu-me’ls situar. Erich Fromm ho escriu a l’obra Tenir o ésser, on advoca per despendre’ns d’una vida material i substituir-la per la voluntat de millora social a partir del propi coneixement. Andrej Derkovič la deixava anar a casa seva, a Sarajevo, mentre, horroritzats, miràvem videos domèstics de la quotidianitat de la guerra, pocs anys després que aquesta hagués rubricat el desenllaç. Dues situacions ben diferents i, alhora, pròximes.
Per a Bòsnia i Herzegovina (BiH), la Pau de Dayton, amb la qual es posava fi al conflicte dels Balcans, va suposar la detenció immediata dels atacs serbis. Al mateix temps, però, enganyats, renunciaven a la situació que els havia empès a independitzar-se. La pau, per a BiH, va suposar acceptar un llegat de pèrdues. Mai més han recuperat la totalitat del seu territori, ni tampoc les seves llibertats. Va ser una rendició imposada per la diplomàcia internacional. Per a molts d’ells, la pau, és perversa.
Als Països Catalans l’avidesa cap a l’alliberament nacional creix. Els que forgem les aspiracions individuals i col·lectives més enllà del marc de l’estat espanyol cada dia som més. I alhora, l’impuls contrari prova d’accentuar el descrèdit vers l’independentisme. Ho fa a partir de procediments diversos. Mai valent-se d’un estil inexorable. L’espanyolisme sap que una resposta rígida no seria tolerada pel poble català. Així doncs, les formes, malgrat que efectives -almenys fins al moment-, han de ser indolores. Valen, per exemple, dosis de columnistes destriant “Valerianes” o somnífers radiofònics. Personatges, habitualment juràssics, exhumant falsa serenor, falsa saviesa, falsa quietud, fals talant… Desenterrant la pau, en definitiva. Pau, sí. Aquesta és l’excusa que ens vénen com a rol de progrés. Aquestes són les formes dels pèrfids personatges: Zapatero, De la Vega, Chacón, Duran i Lleida, Herrera… Aquests són els que, ara, ens posen la por al cos fent-nos creure la més que possible retallada de l’Estatut. S’acosta “una crisi d’estat sense precedents”, proclamen. Però alerta. Perquè la maniobra pot fer que acabem donant per bona la mateixa retallada. Perquè igual que ara ens diuen que hi haurà un daltabaix, ens diran que, finalment, la retallada és de mínims i per tant pot ser acceptada. I ja hi serem. A traure lo Sant Cristo gros i a donar gràcies a Déu. Ull viu!
