Us faig a mans l’article aparegut a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta el proppassat mes de novembre.
La pau de Westfalia (1648) posa fi a la llarga guerra que havia dessagnat Europa durant trenta anys, així com també, a la guerra dels Vuitanta Anys entre la Monarquia hispànica i els rebels protestants dels Països Baixos (en bona mesura, les actuals Holanda i Bèlgica).
Felip II de Castella, el Prudent, destinava quantitats ingents de diners, recursos i tropes per mantenir l’hegemonia política i religiosa a les Disset Províncies, una part de l’herència imperial de Carles V, compreses per Luxemburg, Limburg, Brabant, el Franc Comtat, Holanda, Zelanda, Flandes, Artois, Namur, Hainaut, Anvers, Malines, Utrecht, Gelderland, Frísia, Overijsel i Groninga-Drenthe.
Després de desatendre veus sensates com les del seu cosí Egmont o les del príncep d’Èboli que li aconsellaven tolerància i respecte per l’opció protestant que havia guanyat força i presència en bona part dels Països Baixos, Felip II opta per l’alternativa més agressiva que li planteja el duc d’Alba. El noble arriba a Brussel·les a l’estiu del 1567 i una de les primeres disposicions és arrestar els comtes d’Egmont i d’Horn, acusats de traïció a la Corona i executats el juny de l’any següent. A més, Alba mana instaurar el Tribunal dels Tumults que reprimeix la diferència religiosa, però també i sobretot, la dissidència política. Es calcula que hi va haver un miler de víctimes. El març de 1569 implanta un nou impost, la desena (tiende penning), que grava les compravendes dels béns mobles, les transaccions comercials o les herències, amb la finalitat d’obtenir més ingressos per a finançar la contesa, de tal manera que si la recaptació fiscal del bienni 1566-1567 ascendia a 400.000 ducats, la del 1570-1571 suposa 4.400.000 ducats. El descontentament esdevé transversal. Alba, tot i que guanyarà a Mook, perd les places d’Holanda i de Zelanda (febrer 1574) enfront d’un recuperat i reforçat Guillem d’Orange-Nassau. Felip II el destitueix i nomena Lluís de Requesens, que inicia una política conciliatòria que contempla l’amnistia, l’abolició del Tribunal dels Tumults i la d’alguns impostos; uns gestos que arriben tard i sense repercussió; ben al contrari, són percebuts ja, com a senyals de feblesa.
El saqueig de la fins aleshores dinàmica i pròspera ciutat d’Anvers el 4 de novembre de 1576 per impagament salarial a les tropes des de fa més de 6 anys, comporta al voltant de 8.000 morts i la destrossa d’un miler de cases. És el detonant per a què quatre dies més tard, Guillem materialitzi la pacificació de Gant, per la qual aconsegueix unir les Disset Províncies –incloses les catòliques– contra el Prudent.
El 1581 els Països Baixos del nord deposen Felip II i nomenen Guillem I d’Orange-Nassau, però no seran reconeguts per la Monarquia hispànica fins al regnat de Felip IV pel tractat de Münster, un dels derivats del de Westfalia i pel qual s’estableix el reconeixement de les set Províncies Unides, de confessió protestant, conformades per Holanda, Zelanda, Utrecht, Gelderland, Frísia, Overijsel i Groninga-Drenthe, des d’aleshores, deslliurades del domini hispà.
Nou anys després de l’assalt, Anvers patirà un setge ferotge dissenyat per Alejandro Farnese que acabarà d’anorrear la possibilitat de recuperació d’una ciutat empobrida i extenuada que ha assistit impotent a l’èxode de comerciants de tota la seva àrea d’influència cap a Amsterdam, un sector determinant en la imminent hegemonia mundial comercial i naval holandesa de del darrer quart del segle XVI i durant bona part de la primera meitat del XVII.
