La nova diglòssia (II)

Una de les característiques més evidents de les societats que tenen com a llengua en plenitud d'usos una llengua que funciona com a llengua A a unes altres societats (les quals, per tant, tenen una llengua B) és el seu menyspreu majoritari no només per aqueixes llengües B, sinó també per les altres llengües en general. L'interès que tenen els espanyols ( = castellanoparlants) per aprendre català, basc, gallec o asturià (per a ells l'aragonès ni tan sols existeix) és comparable al dels pingüins per fer vacances al Carib (vegeu, per exemple, aquest article), i és naturalment semblant al que tenen els francesos (= francesos del nord) per a aprendre occità, bretó, neerlandès, català, cors o qualsevol altra parla autòctona dins la República. És lògic: si parlant la llengua A poden anar sense problemes pertot dins el territori que controlen, ¿per què han d'aprendre cap llengua B, que no és necessària per a res? Aquesta actitud d'autosuficència els duu, a més a més, a mantenir una actitud negativa respecte a qualsevol altra llengua, i per això (amb qualque excepció) als estats on hi ha una política més despectiva respecte a les llengües internes sotmeses hi ha, també, un gran percentatge de persones adultes incapaces d'expressar-se en una altra llengua considerada estrangera: Espanya (46,8 %)*, Grècia (43,4 %), França (41,2 %) (Comunicat de premsa d'Eurostat 137/2009, 24 de setembre de 2009). Una dada important per a conèixer l'interès d'un estat a fer els seus ciutadans políglotes és com plantegen l'ensenyament de llengües estrangeres dins el sistema educatiu. Doncs bé, segons les dades del Primer Estudi Europeu sobre les Competències Lingüístiques i l'Estudi Europeu sobre les Competències Lingüístiques: la capacitat lingüística a Anglaterra, a tots els estats de la Unió Europea, excepte a Anglaterra (però la dada val per a tot el Regne Unit; vegeu-ho en aquest escrit: Languages in UK schools: where we are vs where we need to be), s'ensenya almenys una llengua estrangera des dels primers anys de l'educació primària, i es manté aquest ensenyament fins al final de l'educació secundària (en el nostre cas, el Batxillerat). ¿Què passa a Anglaterra, i a tot el RU? Doncs que només s'ensenya una llengua estrangera (majoritàriament francès) als darrers 3 anys de l'ensenyança obligatòria, quan els alumnes tenen entre 11 i 14 anys! I pus! Al tercer grau d'ensenyament (14-18 anys), la llengua estrangera (1 o 2) havia estat obligatòria fins al 2004, però és voluntària a l'actualitat. La conseqüència lògica n'ha estat la disminució d'alumnes que l'aprenen: dels 295.970 que, a Anglaterra, el 2004 s'examinaren de francès per a obtenir el Certificat General d'Educació Secundària, s'ha passat a 141.472 el 2011; dels 118.014 d'alemany s'ha passat a 58.382; i només han crescut una miqueta els estudiants de castellà: de 59.588 a 60.773 (dades de l'Estudi Europeu…, taula 2.3, p. 24). Vist des d'una altra perspectiva: el 51 % d'alumnes de secundària del Regne Unit no estudia cap llengua estrangera (Comunicat de premsa d'Eurostat 137/2009…). A més a més, interrogats els alumnes** si els agrada o no estudiar la llengua 1, el 53 % responen que no (Estudi Europeu…, figure 7.6, p. 83); només són superats, en aquest disgust, pel 59 % de flamencs belgues a qui no agrada aprendre francès (i ja sabem la poca estimació entre la comunitat flamenca i la walona de Bèlgica). Però encara hi ha una altra dada significativa, els pobres resultats pràctics per als alumnes anglesos en l'aprenentatge del francès:  “Pupil proficiency in French was poor in England compared with Spain and both Belgian communities. Across skills, England had more pupils who failed to achieve the first basic user level (A1) and fewer who were independent users (level B1 and B2). Pupils in England performed similarly to those in Portugal in French reading, listening and writing.” (Estudi europeu…, p. 55; per a veure els resultats portuguesos vegeu el Primer estudi europeu…, p. 44)
¿Què reflecteixen totes aquestes dades? És molt clar: el Regne Unit té com a llengua comuna la llengua A de tot Europa, la llengua que tots els altres europeus consideren com a més important, i per això mateix el Regne Unit no té necessitat d'aprendre cap altra llengua; els seus ciutadans actuen en bona part (no al 100 %, naturalment) com els espanyols a Espanya o els francesos a França: ¿per què han d'aprendre una llengua B si amb la llengua A, que és la seva, poden anar pertot i la gent encara els fa reverències? Per a ells és inimaginable plantejar-se l'ensenyament bilingüe (excepte al País de Gal·les, on s'aprèn també gal·lès), i l'ensenyament d'una llengua estrangera és quasi testimonial, més per dissimular el seu menyspreu que per a dotar-se d'una capacitat políglota que, a nosaltres, els nostres dirigents ens volen fer passar per imprescindible (no per raons culturals, és clar, sinó purament materials); perquè no en necessiten cap altra, de llengua. Tenen la diglòssia a favor seu ben assumida, i contemplen gojosos com tots els altres europeus també la hi tenen.