La nova diglòssia (I)

Probablement el terme de la sociolingüística més usat, més conegut, en català ha estat el de diglòssia, introduït a casa nostra a finals de la dècada de 1960. En la primera formulació del concepte, el lingüista nord-americà Charles A. Ferguson l'aplicava a situacions com les relacions entre àrab popular i àrab literari: l'àrab popular és l'eina de comunicació oral normal en l'àmbit col·loquial a totes les comunitats àrabs (un àrab popular que és diferent d'un espai a un altre) i l'àrab literari és l'eina de comunicació, oral i escrita, normal en l'àmbit de relacions formals: la pregària, l'escola, l'ús institucional, la literatura, la ciència… (un àrab literari molt poc diferenciat espacialment); és a dir, els parlants àrabs usen dues modalitats lingüístiques diferenciades segons la situació social de comunicació en què es troben: modalitat dita B en situacions d'informalitat i modalitat dita A en situacions de formalitat. Un funcionament semblant al de, per exemple, els suïssos germànics, que tenen el propi dialecte com a modalitat B i l'alemany estàndard com a modalitat A. El concepte fergusonià de diglòssia va ser posteriorment reformulat per altres (socio)lingüistes, i a casa nostra ens arribà amb un contengut un poc diferent: per a nosaltres la modalitat B era la llengua catalana i la modalitat A era la llengua castellana. Bé, dic que ens arribà diferent per aquesta consideració de “llengües diferents” que tothom accepta per al català i el castellà, i que en canvi no sol ser acceptada per a l'àrab literari i l'àrab popular o el suís-alemany i l'alemany estàndard; no hi entraré ara, en aquesta discussió, però hi podríem dedicar moltes de pàgines, a raonar si els parlars àrabs o el suís-alemany són més o menys llengües diferents respecte de l'àrab literari o l'alemany que el català respecte del castellà. En qualsevol cas, l'acceptació que la nostra era una situació sociolingüística de diglòssia va ser general a la dècada dels 70: els catalanoparlants usàvem normalment el català en les nostres relacions orals familiars i amicals, mentre que llegíem, escrivíem i ens relacionàvem en castellà amb les institucions (tot això amb matisos, ara no importants); en altres paraules, socialment el castellà era una llengua més important que el català. Dins els 80 la diglòssia (una característica de la qual és l'estabilitat) es va anar convertint en conflicte: una gran part de la nostra societat no acceptava més que el català fos sempre modalitat B i el volia convertir en modalitat A, i per a això havia d'eliminar la modalitat A vigent… I encara hi som, en aquesta etapa: sense haver descartat ja del tot la diglòssia respecte del castellà (en tenim exemples contínuament, sobretot fora de Catalunya), la lluita principal ara és ocupar del tot el seu espai i convertir la societat catalana en una societat de funcionament intern monolingüe, com l'anglesa, la portuguesa, la danesa… Però, al mateix temps, apareix una nova diglòssia, menys marcada, si voleu, però igualment condicionant, com si els catalans no poguéssim existir sense haver de recórrer a una altra llengua com a globus d'aire indispensable per a la nostra respiració: hom vol donar a l'anglès qualcuns dels papers que fins ara jugava el castellà. Fixau-vos-hi: ens umplen el cap de prejudicis sobre la necessitat de saber anglès (no serem res si no sabem anglès, no podrem anar enlloc si no sabem anglès…), ens volen substituir el castellà per l'anglès a escola (“Catalunya aplicarà la immersió 'en anglès' d'aquí a 5 anys”, Ara-Balears, 17 de juliol de 2013, p. 12), ens entaferren pàgines en anglès dins un diari i revistes suposadament en català…  Encara no hem aconseguit la normalització del català i ja li oposam un nou competidor! Jo no discutiré mai la necessitat de saber parlar diverses llengües, i com més millor, i accept que saber anglès és útil (i necessari només en qualque àmbit), però d'aquí a consentir que se'ns presenti l'anglès com a indispensable, menyspreant totes les altres llengües, se li faci un lloc dins els nostres mitjans de comunicació en català i se'l vulgui imposar coma llengua d'immersió escolar, hi ha una enormitat. Portam massa anys lluitant per l'escola en català com per a oblidar ara la nostra meta i convertir l'escola, una altra vegada, en bilingüe forçada! L'escola catalana ha de ser en català, i s'hi han d'ensenyar, amb els mitjans més adequats i efectius, dues o tres llengües forànies, a gust dels pares (castellà / anglès / francès / rus / alemany…), però sense desfigurar-ne l'essència catalana. Imaginau que el diari Ara o Presència decidissin incorporar aviat 2 o 3 pàgines en castellà, hi hauria una reacció feroç contra aquestes publicacions! Però si les pàgines són en anglès, ningú diu res, tothom ho troba bé… O que els responsables d'ensenyament haguessin anunciat que d'aquí a 5 anys es faria immersió en castellà a les escoles de Catalunya…. Un escàndol! (excepte per al PP i C's, que ho celebrarien) ¿Qui s'ha begut l'enteniment? ¿Com podem des de les Balears lluitar contra el PP perquè ens vol destruir la immersió en català a base de castellà i anglès si al mateix temps el partit governant a la Catalunya estricta, suposadament catalanista, anuncia una mesura semblant? ¿Resultarà ara que els dolents, els retrògrads, som els qui volem l'escola íntegrament en català? ¿Catalunya vol la independència per a tenir l'escola diglòssica (és ben clar que l'anglès hi seria la llengua A)? ¿No n'estau farts, de bilingüisme mal entès?