La nova Convergència i Unió

El sector proper a Carles Puigdemont porta des que va néixer tensionant el PDeCAT, i les friccions entre els dos bàndols ara es refermen. Lluny de llimar les diferències, cada vegada hi ha més tensió, i això demostra que la unitat independentista és un ideal pràcticament impossible, si els membres d’una mateixa esfera són incapaços de posar-se d’acord. L’expresident va aconseguir prendre el control del grup parlamentari al PDeCAT a la cambra catalana. I ara pretén fer el mateix a l’espanyola. Els militants de la Crida Nacional han triat Jordi Sànchez com el seu candidat pel 28-A, tot i que van anunciar fa uns dies que no es presentarien als comicis. Tot semblava deixar clar que deixarien el grup al Congrés a mans dels moderats, com passa des de ja fa dècades. Però ara no està gens clar: volen Jordi Sànchez de número 1 i Laura Borràs de número 2. Cap dels dos del PDeCAT. L’hereu de CDC ha fet una reunió extraordinària dissabte a la tarda i diumenge s’esperen més moviments. La sensació, però, és que en lloc d’aglutinar partits, la Crida Nacional ha aconseguit crear una nova CiU: dos formacions obligades a entendre’s però barallades permanentment. D’altra banda, ERC ha situat Montse Bassa, germana de l’empresonada Dolors Bassa, com a número 1 a les llistes de les espanyoles per Madrid. I estan teixint una aliança estreta amb EH Bildu, que fins i tot els podria arribar a portar a fer un grup parlamentari conjunt. A algú li estranya que Esquerra lideri totes les enquestes? Tot i ser un desert en matèria de líders ara mateix, és un partit ben unit i fins i tot capaç d’anar sumant moviments, com ara escissions socialistes i ara Sobiranistes, d’Elisenda Alamany. Ben al contrari que el que estan aconseguint Puigdemont i el PDeCAT.