La Fundació Josep Irla i el Centre Maurits Coppieters han elaborat un estudi (pdf) sobre com s’hauria de procedir en el cas que un territori de la Unió Europea s’independitzés de l’Estat al qual pertany. Tradicionalment, l’independentisme català ha defensat que la base política del dret de l’autodeterminació es troba en els 14 punts del president Wilson. Tanmateix, aquesta tesi ha estat refusada des de molts àmbits, adduint que tan sols cobria els pobles immersos en processos de descolonització. És molt discutible. Molt. Sigui com sigui, el catedràtic Jordi Matas, juntament amb els professors Alfonso González, Jordi Jaria i Laura Román, acaben de publicar l’estudi ‘L’ampliació interna de la Unió Europea’ (pdf) , en què defensen una nova base jurídica i política pels processos d’independència dins de la Unió Europea.
Els autors de l’estudi argüeixen que el Tractat de Lisboa reconeix el principi de la democràcia com el rector de la Unió. En aquest sentit, la decisió d’independència presa democràticament pels ciutadans no es pot castigar amb l’expulsió de la Unió Europea. És més, el Tractat de Lisboa reconeix dues legitimitats, la dels estats i la dels ciutadans. I per tant, no reconèixer la independència d’un territori comportaria que els ciutadans catalans perdessin uns drets comunitaris que tenen com a ciutadans de la Unió. És a dir, uns drets que tenen al marge de l’Estat a què pertanyen. Així mateix, els altres ciutadans europeus perdrien el dret d’interrelacionar-se amb els catalans tal com s’interrelacionen amb els altres ciutadans de la Unió. Per exemple, els europeus no podrien intercanviar béns i serveis amb els catalans amb les prerrogatives que ofereix el mercat comunitari i, per tant, se’ls extrauria un dret adquirit.
Aquesta aproximació que proposen els autors de l’estudi coincideix, en gran part, amb l’argumentació que va fer el Tribunal Suprem del Canadà per justificar el dret a l’autodeterminació del Quebec. L’alt tribunal canadenc va sentenciar que el Quebec no tenia el dret a l’autodeterminació per ser un poble oprimit, però que en canvi, si la majoria de la població es mostrava a favor de la independència, l’Estat canadenc l’hauria de reconèixer, perquè el principi democràtic era la base de l’Estat, i no es podia anar en contra de la voluntat dels ciutadans.
Crec que l’aportació d’aquest estudi és una aportació molt significativa que marcarà un punt d’inflexió en l’argumentació jurídica, i també política, del dret a canviar democràticament les fronteres a l’interior de la UE. Perquè, l’important és estar units, però dins del marc europeu. La crisi econòmica ho ha posat en relleu amb virulència, per si a algú li havia quedat cap dubte.
Pd. En propers posts miraré de desgranar alguns arguments més d’aquest estudi que em semblen molt interessants. Una abraçada!
