Lluny de tota llegenda, i tota vestida de presumptuositat, la independència de Kosovë ofèn els que presumeixen de viure immersos en la més estricta legalitat i democràcia. Tanmateix, una vegada nua, la independència de l’antiga província de Sèrbia esclata de goig pels seus carrers i places. Només aquells incapaços de defugir de la por, de la misèria d’entendre’s emmirallats en el procés, seran capaços de negar-li la legitimitat, més enllà de tota interpretació legal. L’Estat espanyol, encapçalat pel binomi PP-PSOE, enquistat al 36, es nega a acceptar la independència de Kosovë.
Sentim que Catalunya, i amb ella els Països Catalans, s’acosta a una cruïlla determinant. La cruïlla on finalitza l’etapa de la transició. L’etapa de la pseudodemocràcia.
Com no podia ser d’altra manera, l’espiral del temps ens acabarà donant la raó a tots aquells qui aspirem a conviure en l’espai de fraternitat, de confortabilitat i de solidaritat que mereix el nostre treball diari per un món millor. A tots aquells qui entenem l’Estat espanyol com una nosa per al correcte desenvolupament de la nostra quotidianitat. Sense anar més lluny, i amb les dades solvents del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), gairebé un 56% dels catalans acceptaria una fórmula que definís Catalunya com a Estat.
Ara que els espanyols se’n recorden de l’ONU, estaria bé evocar-los que l’Organització de les Nacions Unides reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles almenys a través de dues declaracions: per una banda a través de la Carta de les Nacions Unides (1945); i, per altra, a través del Pacte pels drets civils i polítics (1966). Totes dues ratificades per l’Estat espanyol. A més, la Resolució 2.625 (XXV), aprovada el 24 d’octubre de 1970 per l’Assemblea General de les Nacions Unides diu: “tots els pobles tenen el dret de determinar lliurement, sense ingerència externa, la seva condició política, i prosseguir al seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i tot Estat té el deure de respectar aquest dret de conformitat amb les disposicions de la Carta”. I, tot i així, malgrat el posicionament internacional favorable al “dret a decidir” dels pobles, l’Estat espanyol el nega. Ens el nega. I, un cop més, evidencia el greu i secular dèficit democràtic de la construcció de la seva consciència nacional.
Tanmateix però, l’Estat espanyol contempla el dret a decidir a la Constitució quan fa referència a la relació Navarra-Euzkadi. Concretament, si el govern navarrès aprovés per majoria dels seus membres incorporar-se al País Basc, aquesta decisió hauria de ser ratificada pel poble via referèndum. És per això que UPN (filial del PP a Navarra) va afanyar-se a introduir una clàusula innegociable en l’acord PSN-PSOE-UPN. Aquesta clàusula inhabilita la hipòtesi.
Avui, als Països Catalans, fent-nos amb un pessic de “dret a la insurrecció” no violenta, la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) promou una campanya coincident amb el dia 9 de març, data dels comicis electorals al Congrés de diputats espanyol. Encara que la idea del “dret a decidir” a casa nostra fa olor de nou, el concepte és força antic. D’entrada, senzillament perquè és l’expressió democràtica despresa de tot prejudici. Però, fins i tot per aquells que volen furgar en la llaga del concepte “nació” o de la lliure determinació, paga la pena recordar que de “dret a decidir” ja se’n parla en el procés d’independència dels EUA i durant la Revolució Francesa. I, d’aleshores ençà, ha estat la primera llesca de renovats períodes històrics. Així doncs, com bé assaja J.Ignacio Lacasta-Zabalza, el concepte “dret a decidir” és un veterà de la lluita contra els poders imperatius que emprenen, si cal, el genocidi físic i cultural. Més endavant, la idea emergirà esvelta amb l’impuls de la industrialització i l’economia capitalista (entre els segles XIX i XX). Prendrà vivesa en els processos de descolonització després de la Segona Guerra Mundial, acompanyada de l’activisme antibel•licista. I encara, més recentment, el concepte contemporani, que considera el vot de les nacions, del poble, com l’únic criteri legítim de saber allò que volen.
Reprenent el fil de la campanya de la PDD, l’exercici del dret a decidir lliurement el dia a dia d’un poble, doncs, és un bé col•lectiu i inalienable. És per això que durant la jornada del 9 de març, prop de la teva mesa electoral trobaràs una taula de recollida de signatures per tal de fer saber a l’Estat espanyol la nostra voluntat. La nostra disposició a decidir sobre els nostres assumptes. Perquè són massa les necessitats que ens assolen com a poble. Perquè els nostres problemes no els resoldrem sinó per nosaltres mateixos. I perquè, com apuntàvem al principi, la necessitat no coneix llei.
