La nació catalana

Una de les grans diferències entre l’Estatut d’Autonomia  del 1979 i l’actual , a  banda de la longitud, rau en el seu preàmbul.
Un preàmbul ,pel que diuen els entesos,  no té valor jurídic, però diu molt de la  voluntat que amara els textos. En el nostre cas, l’Estatut de 2006 va voler deixar ben palès que l’autonomia de Catalunya no era un regal, sinó el  triomf d’un poble, i per aquest motiu les referències a la història són, no diria que constants, però sí  prou reiterades com per copsar el valor que  el legislador li donava.
Quan es construeixen les nacions, hi ha dos orígens  generals que posteriorment es combinen fins crear una multiplicitat de tipologies. La nació  basada en la sang i la nació basada en la terra. Sense  voler sembrar polèmiques, però per donar  dos exemples  de tots coneguts, Alemanya basaria la seva construcció nacional en la sang, mentre França optava més aviat per la terra. Així, s’era  alemany per raons ètnic lingüístiques , s’estigués on s’estigués, mentre que francès era qui vivia i treballava a França, vingués d’on vingués. En la primera definició la  història en bona mesura podia justificar la diàspora, els alemanys del Don,  perquè ens entenguem, però no era cap mena de basament  de la nació, que tenia la seva fonamentació en l’ètnia. En el cas francès, sense història era impossible  entendre la nació, doncs aquest s’havia construït a partir d’allaus ètnics i culturals diversos.
En el cas català, tot i la importància pregona de la llengua, sense història no hi ha Nació.