La música de fons

LA MÚSICA DE FONS Alianza Popular fundada per 7 ministres franquistes es va transmutar el 1989 en Partido Popular acollint les escissions de la UCD: Reforma Democrática, Unión del Pueblo Español , Democracia Social ,Acción Regional, Unión Social Popular, Unión Nacional Española Acción Democrática Española. Del 77 al 89 va ser suficient per a finançar-se tenir la majoritària presència de franquistes en la cúpula de les empreses encara no privatitzades. Una vegada van comprovar que el PSOE no tocava cap estructura de poder real del règim, es van preparar per a retornar al poder polític. La Caixa B del PP ve des del 1989 any de la refundació. Diu la sentència: “Se tejió un eficaz sistema de corrupción institucional a través de mecanismos de manipulación de la contratación pública central, autonómica i local …” Per ara tota la trama descoberta i comptabilitza de la corrupció del PP ha costat 123.000 milions d’euros. A dins d’aquest paquet hi figuren els famosos pagaments de 373.000 euros a un tal M. Rajoy. No sabem com acabaran els moviments tàctics dels aliats del PP: PSOE i C’s. Però no dubtin d’una cosa: cap d’aquests partits està interessat en un canvi de veritat. Canten lletres diferents segons convé a cada moment, però entonen tots tres PPSOEC’s la mateixa música de fons. L’unic front que està qüestionant les estructures de poder bàsiques de l’Estat és el procés emancipador català. Ara que fa 200 anys del naixement de Marx repassava les anàlisis d’un dels seus seguidors Nicos Poulantzas (Atenes, 1936- París, 1979) que va ser un sociòleg polític. El seu treball més conegut és la seva teoria de l’Estat. També va realitzar contribucions marxistes a l’anàlisi del feixisme, les classes socials en el món contemporani i la caiguda de les dictadures d’Europa del Sud en la dècada de 1970 (Franco a Espanya, Salazar a Portugal i Papadopoulos a Grècia). Diu Poulantzas que l’Estat, tot i que és un organisme relativament autònom de la classe capitalista extractiva aconsegueix però assegurar el funcionament de la societat capitalista i per tant beneficia la classe capitalista en una forma més complexa i indirecta: Reprimir no és l’única funció de l’Estat. En lloc d’això l’estat ha també obtenir consentiment. Això s’aconsegueix, d’una banda concretant un sistema d’aliances i per l’altre promovent una certa ideologia. Això és necessari per a l’existència a llarg termini del capitalisme (o qualsevol govern de classes) doncs si la classe dominant simplement reprimeix els moviments dels oprimits i evita fer concessions de qualsevol tipus, la situació podria desembocar en una revolució. Apliquem a Espanya l’anàlisi: aliances entre dreta, extrema dreta, centre i esquerra domesticada. Amb això es garanteix una base sociològica sòlida i incombustible que com a molt passa d’un partit a un altre dins del règim. Diu també Poulantzas que l’hegemonia cultural de la que parlava Antonio Gramsci, s’aconsegueix des del nacionalisme d’Estat com a forma de superar les divisions de classe del capitalisme. Ho tenim ben a prop: Ciudadanos liderat per la pijería metropolitana recaptant vots entre els sectors més empobrits econòmicament i culturalment. I tot gràcies a l’enorme bandera desplegada. Diu Nicos que el sector capitalista dominant pot entrar en aliança amb sectors capitalistes menys poderosos a fi d’excloure altres, i aquests altres poden al seu torn aliar-se amb altres sectors, inclosos alguns de la classe treballadora, a fi de tractar de desplaçar a enemics comuns. “La nova burgesia” procedent de sectors ascendents de la classe treballadora (alguns dels joves polítics agressius de C’s tenen aquest perfil) consolida l’hegemonia de les classes dominants i dificultar la capacitat del proletariat per organitzar-se. Situant-se en una posició contradictòria, és a dir, identificant-se amb el seu opressor de facto, aquesta fracció de la classe treballadora acaba donant suport a l’oligarquia. Així que la crisi d’alguns partits del règim, de moment no qüestiona el règim. Ara bé la caiguda en picat del màxim símbol el Rei, la persistència del conflicte català sense perspectives de solució i la inestabilitat governamental que es vaticina pels propers anys sumats sí que tenen un efecte que pot ser letal, no només pel règim sinó per l’Estat. Per això, la borsa s’ensorra i la prima de risc es dispara. Aquí també hi ha música de fons.