Us reprodueixo un article publicat a l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta el gener del 2011 sobre un dels llibres de referència de la literatura universal
Amb tot un futur prometedor, el jove Castorp es dirigeix al sanatori de Davos (als Alps suïssos) a visitar i fer companyia el seu cosí malalt de tuberculosi. La muntanya màgica de l’escriptor alemany Thomas Mann és, entre molts altres aspectes, un viatge existencial a través de la dialèctica i del coneixement en un món a punt d’enfonsar-se per la proximitat de la Primera Guerra Mundial.
El retir al centre hospitalari i la calma silent que proporciona la natura, aturen el temps i se’n perd, si es vol, la noció, un dels leitmotivs de l’emblemàtica novel•la. Però n’hi ha molts d’altres. En les diferents discussions que entaulen alguns dels personatges metges i altres interns benestants (escriptors, professors,…) s’hi exposen diversos punts de vista al voltant de les grans qüestions que han preocupat l’home, com l’origen de la vida, la divisió o la unió dels antagònics, la mort, la malaltia, el suïcidi, l’enamorament, la música, la literatura o la psicoanàlisi; i, també, la maçoneria, l’humanisme, el progrés, la democràcia, la república,…que enfonsen les seves arrels en la cultura europea d’afany transformador, enfront de l’oriental, molt més conservadora i immobilista.
En un món en plena efervescència revolucionària, Mann tracta els grans moviments de pensament polític que sacsegen tot Europa, com l’anarquisme i el comunisme, bo i entroncant-los al cristianisme mil•lenarista. I, alhora, manifesta que la cultura i l’educació són els embolcalls que amaguen tot l’horror i la crueltat inherents a la condició humana. És, entre moltes altres coses, un tractat de filosofia política.
L’obra reivindica la superació de l’anàlisi intel•lectual del món que ens envolta i recupera un vitalisme que convida a empatitzar amb les contradiccions humanes. A mesura que transcorre la novel•la, quan s’està cansat de conviure amb una malaltia, de conèixer-la, d’acceptar-la; quan tot allò que s’ha projectat i, els reptes, o bé s’han assolit o bé s’han desdibuixat, molts dels residents del sanatori cauen en l’abúlia, en un tedi vital en què l’interès es concentra en les activitats més hedonistes i frívoles. Una mena “d’inconsciència feliç” s’apodera de l’home i, com els primats, pot desembocar en violència, en clara al•lusió a la contesa mundial que és a punt d’esclatar. Castorp s’aboca sense reserves a la música fins que, després de set anys d’internament, decideix abandonar la clínica per allistar-se com a soldat per, possiblement, no sortir-ne viu.
