La mula Alícia i el sexe

M’agrada mirar la televisió per la lletjor fètida que hi brolla i que em fascina, aquella lletjor sublim que només pot emanar de quan es fa veure, per hipocresia o per inèpcia, que s’ofereix bellesa. Em meravella la pornografia intel·lectual i emocional constant de la televisió, de la ràdio, d’internet, dels diaris, sobretot del diari Ara, el meu favorit i que llegeixo i recomano amb entusiasme, molt per sobre del mel·liflu i patètic El Punt-Avui, on vas a parar. Com m’avorreix la lletjor d’El Punt-Avui! Una lletjor mediocre, anodina, pàgina rere pàgina de grisor, d’obtusitat, de negació de la més mínima intenció, i ja no diguem de grandesa. Per això, com que busco l’excel·lència en matèria de lletjor, no em perdo l’Ara i el seu provincianisme pseudomodern i vergonyantment bonrotllista, a banda naturalment d’hipòcrita i pijoxirucaire. Tret d’honorables excepcions, roselles espurnejades enmig d’un camp de fems, m’ho passo teta llegint la trepa d’amics de la capelleta que conformen aquest diari, amb el seu hi hi ha ha, convençuts que allò que fan és escriure, tot invertint cofois el seu temps en aquesta curiosa creença, mentre el malbaraten deixant de dedicar-lo a mirar d’entendre què significa saber escriure abans de cometre la imprudència de tacar amb negre sobre blanc i publicar les seves colomines cagadetes de tinta que, en aquest país de babaus, són apreciades com el caviar iranià.
 
Un cop expressada la meva admiració, val a dir que no tot el que llegeixo al diari Ara excel·leix en lletjor i insignificança. Últimament no em fa cap gràcia llegir el que diuen sobre la Mula Alícia, arran de les seves converses sobre sexe. Perquè és molt fàcil rabejar-se amb la Mula. És vil mofar-se d’algú que no ha arribat mai ni a desferra humana perquè abans que humana ha esdevingut mula. És veritat que el nyap facial de la Mula no és congènit, se l’ha buscat al quiròfan. Però en qualsevol cas és mesquí riure’s del físic d’una persona, i encara ho és més riure’s d’algú que no ha estat mai persona i s’ha arribat a autodestruir el físic en l’intent desesperat de ser alguna cosa. No, articulaires de l’Ara i resta de mitjans, garlaires administradors de la buidor servil: les vostres gracietes no m’han fet mai cap gràcia, però aquesta encara me n’està fent menys.
 
I la cosa tampoc no fa gràcia perquè és aquest mateix poble català foteta qui, amb la seva covardia i manca de dignitat, ha permès que la Mula Alícia hagi viscut tots aquests anys de la moma en el País de les Meravelles i continuï vivint d’un sistema tolerat pel mateix poble que es mofa d’ella, un sistema que, a causa justament de la mateixa covardia i mediocritat que genera aquesta mofa, el poble és incapaç de canviar. La Mula, com totes les mules, té un morro que se’l trepitja, sí, però només perquè els qui li escupen llamps i pestes i somriures burletes li consenten tenir-lo. Punt final. Ningú no puja dalt la Mula, és el poble català qui va sota la Mula fent de mula, i la Mula Alícia somriu i pensa “mentre hi hagi rucs catalans, jo no aniré a peu”. I són aquests rucs els qui es riuen de la Mula. Qui és més ruc?
 
La Mula no és espanyolista perquè les mules no tenen pàtria, i no pot tenir ideologia perquè les mules no pensen, se les ensinistra. La Mula té l’amo PP que li paga i ella obeeix tossudament perquè és una mula i no para de renillar fins a atabalar com un lloro histèric. I últimament, arran de les seves famoses converses enregistrades sobre sexe, la bèstia etziba coces per defensar-se. Natural. Jo estic en deute amb la Mula. Li he d’agrair haver-me curat de cop la terrible malaltia que pateixo des dels tretze anys, una dolorosa acumulació localitzada de sang que s’esdevé sobretot ara, a l’estiu, i que es manifesta amb sorprenent virulència quan vaig a la platja. Des d’ara, però, problema resolt: així que em ve al cap la imatge de la Mula i l’associo amb el sexe, se me’n va el dolor de cop. En fi. La Mula no mereix la ràbia de ningú i encara menys la burla de ningú. Després de molts anys obeint i sentint l’estrebada de les regnes de l’amo, la Mula ja ha estat prou utilitzada, ha quedat amortitzada i els germans Fernández, amos del latifundi, no trigaran a sacrificar-la. Serà l’última fuetada al costellam que rebrà la Mula.
 
Mireu, jo estimo la vida amb desfici. Estimo la bellesa. Estimo el resultat del sacrifici per amor, per una creença, per convenciment; estimo la grandesa de l’home quan decideix ser home; estimo el meu país malgrat la seva merdosa gent, estimo el canvi d’estacions sobre la natura, el vent fent cruixir les fulles dels arbres frondosos, vinclant-los, pentinant-los amb delicades carícies intermitents; estimo el so de la pluja imposant-se al brogit banal de l’activitat humana; estimo la muntanya, les tempestes, els rius, el mar, tan a prop del qual vaig néixer; estimo força dones i pocs homes, estimo la música i mai no estaré prou agraït a la felicitat que m’han regalat els Beatles, la meva salvació en la penosa adolescència; estimo la literatura, el cinema… estimo, estimo i estimo. Però em repugna aquest acarnissament de la massa amb un projecte fallit de persona com és la Mula, i encara més perquè ho fan en l’anonimat. I és justament perquè estimo que, quan això passa, em deprimeixo. Aleshores, sento tanta compassió per la Mula com per tots aquells que la maltracten, i em sembla que deixo d’estimar.
 
Ricard Biel