Acabat d’arribar d’un curt viatge a Bergamo, m’he trobat a casa la noticia de la mort d’un amic.
De sobte, totes les altres coses han perdut vigència i interés. La noticia s’ha clavat com una sageta en el meu interior, i encara no tinc la tranquil•litat per dir que una mort és un fet normal i que la vida continua i tot això que s’acostuma a dir en moments semblants.
Vaig conèixer el meu amic l’any 1972 en un viatge professional a la colombiana ciutat de Medellín, i malgrat la distància que ens separava, les nostres trobades tres o quatre vegades a l’any i també la correspondència que ens creuarem van fer que l’amistat agafés una força que poques vegades es dóna en una vida.
La família del meu amic, la seva esposa, les seves filles, el seu germà, van ser per a mi un complement perfecte i indissociable d’un home lliberal i entregat a fer el bé. Tant ho va exercitar que un atemptat planejat per uns policies corruptes el va deixar cec, tot i que amb tres trets al cap el sicari es va voler assegurar la mort de l’amic, una mort que va tardar vint anys a arribar.
Les moltes hores compartides amb l’amic a la seva casa de Medellín parlant de literatura, música, natura o història, em permeten ara reviure moments molt importants.
Voldria creure com poques vegades que després de la mort hi ha una altra vida, on el meu amic m’espera fins que a mi m’arribi l’hora, i així poder continuar parlant de les nostres coses. Gràcies per tot, amic.
