Rosell exerceix de terrorista social. N’exerceix des de la CEOE, bo i duent a terme una pressió extraordinària (de fet, no és altra cosa que un veritable xantatge) per tal de deixar enrere la darrera reforma laboral. No n’ha tingut prou pressionant els governs del PSOE i del PP per tal de precaritzar i privatitzar la sanitat, dualitzar l’educació, afeblir el sistema públic de pensions i desmantellar l’Estat del Benestar. Tampoc no n’ha tingut prou d’haver aconseguit que el govern legislés sobre les relacions laborals sense la incorporació de cap mena de clàusula que garantís que la pèrdua de drets es rescabalarien d’ofici a mesura que s’anés recuperant l’economia gràcies –segons ell- al contingut de les reformes.
No en té prou! I qui se n’estranya? De fet, en Rosell no baixarà la destral fins que no hagi acabat la feina de desregularitzar totalment les relacions laborals, enterrar la cultura contractual i la jurisdicció social heretades, així com de substituir el model actual basat en el conflicte/negociació establert entre els agents socials (patronal/sindicats) per la dialèctica patronal/individu. La reforma laboral no només empobreix drets i no preveu les garanties de retorn a situacions anteriors a mesura que la situació de l’empresa millora, sinó que a més ha desmantellat el sistema de negociació col•lectiva que permetia l’assegurament de les fites assolides.
Es el preu que ens imposen per “treure’ns” de la crisi i garantir-nos un futur en què es podrà treballar per aspirar a ser pobre a canvi de no viure en la marginació.
De fet, Rosell és l’executor dels qui han dissenyat com han de ser les relacions laborals de la societat postcrisi, per la qual cosa no sorprèn que, avui, es despengi amb la declaració que cal acabar amb els “privilegis” del contracte indefinit. Desgraciadament, la penúria, l’escassedat, l’atur, la por…
I cal tenir present que quan Rosell parla no ho fa en nom de l’economia productiva del país, sinó que ho fa en nom de l’especulació en estat pur. ¿Com s’entén sinó que les reiterades enquestes laborals demostrin que el problema amb l’ocupació no és de costos laborals sinó de demanda interna?
Per contra, en un sector industrial “privilegiat” com el de l’automoció pel fet de ser susceptible de rebre tota mena d’ajuts públics (el darrer pla PIVE, per exemple), però desgraciadament sense la contrapartida (per desfici de les administracions) de tenir presència en els consells d’administració, com en el cas alemany, però també per la característica de la forta presència sindical observem que a Almusafes, Ford pensa fer-hi un miler nou de contractacions, que fa pocs mesos Nissan va confirmar que la planta de Barcelona acolliria la producció d’un nou model i que tot apunta que, a la Seat del Baix Llobregat, finalment s’hi produirà el nou tot terreny de la marca.
El senyor Rosell amaga la realitat, enganya, no diu que darrere d’aquestes decisions hi ha la pràctica dels sindicats que han donat testimoni d’intel•ligència, certament, però també del gran sacrifici dels treballadors, bo i acceptant tota mena de reajustaments i pèrdues de drets adquirits, és a dir, un veritable exercici de flexibilitat a canvi d’una incerta seguretat.
Ara és l’hora de veure com els sacrificis de la classe treballadora del sector son recompensats de forma conseqüent per les “marques”, per les empreses de les que nosaltres en consumim productes, més enllà de la retòrica d’en Rosell, que pretén un model d’esclavatge laboral.
Ara ja no s’entendria que s’aprofités de nou l’avinentesa per reduir condicions laborals. En definitiva, caldrà exigir molta responsabilitat, tota la que ell, i els miserables que l’empenyen i l’acomboien, no tenen.
