La mínima credibilitat del sistema es juga en la Llei de Transparència (i II)

 Si la primera pota d’una bona Llei de Transparència ha de contemplar mesures de radicalitat democràtica pel que fa a la mateixa transparència, tal com he explicat en el post anterior, la segona imprescindible és la de l’austeritat i el bon govern. I, pel que fa a aquest àmbit, el projecte de llei de Rajoy és molt, molt deficitari. Si no es parteix de la idea que els representants polítics són servidors públics i que en conseqüència no han de tenir privilegis (targetes de crèdit, cotxes oficials, viatges en primera classe, regals) i les cerimònies institucionals, viatges, àpats, etc… han d’estar prou justificats i controlats.
La llei o serveix perquè els govern, alts càrrecs, membres dels òrgans constitucionals i l’aparell estatal en el seu conjunt s’apliqui d’immediat l’austeritat de predica o la indignació popular no tindrà fre. De fet, cap càrrec de representació pública no hauria de cobrar més que el President del Govern. Evidentment, ofèn que encara avui dia no es qüestioni que es pugui percebre més d’un sou públic i les dietes per ser membre del consell d’administració de les empreses públiques.
Cal tenir poques mires per no adornar-se que les noves generacions només estaran disposades a encarar una societat postcrisi, on l’austeritat i les conseqüències de l’afebliment de l’estat del benestar conformaran el paisatge habitual en els propers anys, si s’incrementa en molt la qualitat democràtica del sistema. I no n’hi haurà si eles representants de la sobirania no són capaços de ser mirall d’honestedat en la gestió dels recursos públics.
Es per això, que tot acabarà passant (si es vol salvar la democràcia) pel concepte de bon govern. La llei ha d’establir l’obligació del govern de complir els compromisos electorals. Votar-hi en contra, n’ha de significar el cessament automàtic.
Un bon govern s’ha de sotmetre de totes totes al parlament. La democràcia espanyola acostuma a obstaculitzar el control imposant la majoria del grup parlamentari que li dóna suport, per la qual cosa els republicans proposem que les autoritats i qualsevol responsable d’organització que gestioni diner públic hagi de comparèixer quan ho sol•liciti el 25% de la cambra en el termini de 15 dies per tal d’evitar maniobres de dilació.
El que reclamem els republicans és assenyat, carregat de sentit comú i urgent. El problema és que és vist per part del PP com una posició extrema, la qual cosa ens porta a ser molt, molt pessimistes.