La mínima credibilitat del sistema es juga en la Llei de Transparència (I)

 Zapatero havia promès una Llei de Transparència i se’n va anar sense presentar-la. Rajoy la va anunciar just en iniciar-se la legislatura i, ara, ja ha arribat al Congrés dels Diputats. Som, doncs, a punt d’iniciar-ne el debat. Amb tot, encara que costi de creure després de tants i tants escàndols, després de fins a quin punt el sistema ha evidenciat els dèficits democràtics i la corrupció creixent que el corca, el projecte de llei és ben decebedor. D’aquí que ens hàgim vist en l’obligació de presentar una esmena a la totalitat amb un text articulat alternatiu.
De fet, no ens ha costat tant d’elaborar, perquè de fa anys que tot ho veníem reclamant i exigint parlamentàriament i els distints governs ens ho rebutjava. Encara recordo, com en la passada legislatura el govern socialista es reia de la demanda republicana, durant l’elaboració de la Llei que regula el Museu Reina Sofia, de publicació dels sous dels seus dirigents en el web del museu.
ERC  diferencia dos àmbits fonamentals pel que fa a les necessitats de la llei, la relacionada amb la traspàrència i la que ateny a l’austeritat i el bon govern. Perquè sigui possible de parlar en la societat actual de transparència suficient, és imprescindible que qualsevol persona física o jurídica que gestioni recursos públics (o en rebi) doni explicacions; sigui la Casa Reial, l’Església, les empreses, un partit polític..  I no n’hi ha prou de donar-ne, cal que compareguin davant dels parlaments. Per contra, la llei del PP és tot el contrari. Preveu tantes limitacions que acabarà essent una llei d’opacitats.
En la societat actual, la ciutadania no està disposada a conformar-se amb petites parcel•les d’informació democràtica. S'exigeix informació total, des dels salaris i dietes, fins a les indemnitzacions, tot passant pels contractes amb l’administració, l’execució de projectes, la informació econòmico-pressupostària, etc.
Hauria de ser tractada, alhora,  de forma especial la transparència pressupostària del Govern. Per exemple, els  Pressupostos Generals de l’Estat haurien de gaudir  d’un web en què es pengés fins a l’última factura i l’Administració hauria de crear una base de dades on les persones físiques o jurídiques poguessin registrar un correu electrònic en què rebre la informació sobre la seva persona, un tema que li interessés, etc.
El PP i el PSOE han de decidir si opten per la via de la transparència de debò o no. Si opten per la modernitat, han d’assumir que, al marge de les obligacions genèriques de transparència activa per a tota l’Administració Pública, cal obligar a alguns organismes a donar informació concreta. Per exemple, balances fiscals o, encara més, davant de qualsevol avantprojecte  de llei en fase d’estudi, quan es remet a un òrgan per rebre'n  opinió, s'ha de fer arribar a tothom. Dit en altres paraules, si el govern es proposa fer una reforma del sector elèctric, si en contrasta l’opinió amb el president d’Endesa, el procés ha de ser públic. De fet, si el projecte el té el president d’aquesta empresa, també l’ha de tenir qualsevol altre ciutadà.
Si no és així, la informació esdevé privilegi, preàmbul de la corrupció. Si aquesta vegada ens enredem, la democràcia patirà encara més